Cultura
Barcelona

Una sàtira sobre els fantasmes de l'Espanya actual

Daniel Gascón debuta en la novel·la amb la paròdica i política 'Un hipster en la España vacía'

Imatge d'un dels pobles aragonesos en què podria transcórrer 'Un hipster en la España vacía' / GETTY Zoom

Un home que ronda la trentena s'instal·la en un petit poble de Terol, a casa dels tiets, amb l'objectiu de deixar enrere la política –ve d'un partit d'esquerres– i posar en marxa un hort ecològic i col·laboratiu. Es troba amb un entorn deprimit que se'l mira amb suspicàcia cada vegada que pretén provar una nova idea, com ara els tallers de noves masculinitats, o quan demana hamburgueses de seitan a la carnisseria. Fins que l'home, que es diu Enrique, descobreix com recuperar la vocació política –per atzar, gràcies a un grup de catalans que pretenen espoliar una relíquia del poble i emportar-se-la a Lleida–: d'un dia per l'altre es converteix en el nou alcalde de La Cañada, i a partir d'aquí el municipi entrarà en un procés involuntari de visibilització nacional. Aquest és el punt de partida d'Un hipster en la España vacía (Penguin Random House), primera novel·la de Daniel Gascón. 

"Mai havia pensat que el meu debut com a novel·lista estaria tan marcat per l'humor", explica Gascón des de Saragossa, ciutat on va néixer el 1981. "L'últim llibre de ficció que vaig publicar, La vida cotidiana, va sortir el 2011", recorda. Era el tercer recull de narracions que donava a conèixer, precedit per La edad del pavo (Xordica, 2001) i El fumador pasivo (2005). Després de La vida cotidiana havia publicat un interessant volum de memòries sobre els avis, Entresuelo (LRH, 2013) i l'assaig sobre la tardor catalana del 2017, El golpe posmoderno (Debate, 2018). Gascón dirigeix la revista de pensament Letras Libres i ha traduït autors com Lorrie Moore, George Steiner, Mark Lilla i Christopher Hitchens. "Va ser des de Letras Libres que em vaig plantejar escriure una sèrie de textos d'humor amb una mirada política –diu–. Per fer-ho vaig llegir bastantes sàtires clàssiques, però també Contes sense plomes, de Woody Allen, i alguns experiments formals de Georges Perec amb l'espai".

Daniel Gascón Zoom

Daniel Gascón / PENGUIN RANDOM HOUSE

Del 15-M a Vox

En el poble que Gascón imagina, que ha batejat amb el nom fictici de La Cañada, "s'hi reflecteixen molts temes de la conversa actual de forma paròdica, com ara l'ecologisme, el vegetarianisme o l'heteropatriarcat", però també "alguns temes eterns, com és el cas de la memòria històrica o els nacionalismes". En un dels capítols imagina que un novel·lista escriu una ficció sobre un poeta de la zona que va ser assassinat durant la Guerra Civil. Com que es llegeix com una història real, una delegació de periodistes visitarà La Cañada de manera imminent, així que el nou alcalde i protagonista de la novel·la demana un esquelet en préstec al santuari que queda als afores del poble. 

"Tenia ganes de ser indiscriminat a l'hora de fer crítiques", afirma l'autor, que en el llibre tan aviat ridiculitza els discursos de l'esquerra nascuda el 15-M com ataca dos militants de Vox, que arriben a confondre el rodatge d'una pel·lícula sobre la revolució anarquista de 1936 amb una revolució anarquista de debò. "El personatge de l'Enrique se'n va al poble amb el cap ple de teories ecologistes i postmodernes i intenta aplicar-les al poble –diu–. A vegades, el que ell voldria fer col·lideix amb la realitat". Això passa, per exemple, quan posa en dubte que s'hagi de continuar conreant el camp des d'una perspectiva "eurocèntrica" que es remunta fins a l'Imperi Romà.

Fer política a l'Espanya buida

Ja al títol del llibre trobem dues de les idees que Daniel Gascón explorarà. La del hipster polititzat, compromès i "rata de Filmoteca" –li encanten Hong Sang-Soo i Mia Hansen Love– i la de l'Espanya buida, concepte que va popularitzar l'escriptor Sergio del Molino en un assaig publicat a Turner. "El llibre del Sergio té la virtut de mostrar una realitat sociològica i econòmica de forma memorable –explica Gascón–. La despoblació de l'Espanya interior fa anys que dura, i ha sigut un tema literari de fons per a autors com Julio Llamazares, José Antonio Labordeta i Jesús Moncada". 

Gascón assegura que ha volgut "evitar la crueltat", i és cert que la majoria d'històries es llegeixen amb un somriure als llavis. En una d'elles es mofa de l'apropiació cultural a partir de la història d'una cantant nord-americana que du un vestit sospitosament similar al que va dissenyar una de les veïnes del poble i que es porta durant la romeria. "L'apropiació és una idea que em treu de polleguera –diu–. Tots vivim de tradicions que es barregen, i la cultura en si és una apropiació cultural constant. És cert que hi ha moltes diferències entre nosaltres, però hi ha una essència comuna que em fa pensar que les podem solucionar".

Per aquest motiu, el "secessionisme" català també rep unes quantes invectives. Com ara aquesta, que el hipster escriu després que trobin els ossos falsos de l'autor inventat: "Fue un momento irrepetible. En ese instante, con patrimonio robado y deseoso de creer mi propia mentira, estuve a punto de comprender lo que siente un independentista catalán".