LA PRIMERA VEGADA
XAVIER MAS CRAVIOTTO
Barcelona

Barcelona-Kpando: un Sant Jordi entre dos mons

El jove guanyador del premi Documenta acaba de tornar de l'Àfrica

El guardonat amb el premi Documenta ahir va passar per l’off Sant Jordi de La Calders. / CÈLIA ATSET Zoom

Assegut, respiro l’aire humit i intento situar-me. El cel és net de núvols, la pluja ens dona treva. Al meu davant, una allau immensa de mans nervioses que fullegen llibres i de dits tossuts que sostenen roses vermelles. Veig passar una riuada de turistes que no entenen res del que passa però que fan fotos perquè ho troben bonic.

I és que no cal entendre les coses per trobar-les boniques. De vegades són més boniques precisament com menys s’entenen. O, més ben dit, són boniques perquè no s’entenen. Com ara, que soc aquí, rere una taula, amb una pila de morts lentes i cavalls negres al meu davant, i amb una sensació d’irrealitat arrapada al clatell. Com ara, que la gent em posa al davant una pàgina en blanc i em diu el seu nom, com si se m’ofrenessin. Com ara, que la ciutat vessa de vides borbollejants amb la força de les coses que comencen. Com ara, que els carrers no són carrers perquè són rius de gent que desborden les preses i avancen buscant la desembocadura que els alliberi dels límits i els llindars.

“No podràs resistir-nos gaire més, Barcelona”, penso. “Et rebentarem totes les costures, t’enfosarem terra avall sota el nostre pes. Al final, te n’afartaràs i ens escopiràs a tots”. Però és pacient, la ciutat, i aguantarà estoicament una nova diada massiva de lletres i cultura. I a dins meu, la col·lisió: ahir, a aquesta mateixa hora, era a Kpando, a Ghana, on la terra fa olor de món i vida molla; on la majoria de carrers no tenen nom; on la calma, que gairebé és sòlida, lluita per fer-se espai a cada replec de l’aire.

I ara soc a Barcelona, on el silenci no té espai per existir; on els carrers, cadascun amb el seu nom, acompanyen, obedients, el ritme frenètic i esverat del dia. Dos mons separats per un abisme, i jo entremig, surant al buit. El meu primer Sant Jordi a l’altra banda de la taula. Perquè ara soc aquí assegut, respirant rere una taula l’aire humit d’una Barcelona que ens acull la dèria d’estimar-nos aquest dia fet de llibres i roses i fet de nosaltres. Perquè ara soc aquí assegut, pensant en Kpando i en Barcelona, i en els turistes, i en l’aire humit, i en els carrers que tenen nom i en els que no.

Perquè ara soc aquí assegut, entenent alguna cosa nova i no entenent-ne tantes altres que no vull acabar d’entendre mai perquè deixarien de semblar-me boniques.