BarcelonaLa col·lecció Joie de Vivre, de l’editorial Univers, ha hagut de començar una mica més tard del compte a causa de la interrupció de l’activitat del sector editorial entre el març i el maig. Però l’espera ha valgut la pena: a Diari de Florència l’editora Diana Athill recupera el quadern que va escriure a la ciutat italiana el 1947, i a Mar d’estiu Rafel Nadal (Girona, 1954) hi explica diversos viatges per la Mediterrània -a les illes Cíclades gregues, a les Eòlies sicilianes i a Xipre- connectant passejades i apunts culturals amb la memòria íntima. El veiem meravellar-se amb una erupció del volcà Stromboli, buscant un hort al centre de Naxos que amaga estàtues monumentals i recordant una trobada fortuïta amb Leonard Cohen a Bèlgica per parlar de la temporada que el cantautor va viure a l’illa grega d’Hidra escrivint poemes, novel·les i cançons com l’enlluernadora So long, Marianne.

Mar d’estiu arriba després de tres novel·les. Alguns devien pensar que havia tancat l’etapa memorialística de Quan érem feliços (2012) i Quan en dèiem xampany (2013).

El material d’aquest llibre l’he anat escrivint durant molts anys. El vincle és la Mediterrània. Vaig triar unes quantes històries, que es poden llegir com si fossin contes, que parteixen dels viatges que he anat fent, però on parlo també dels llibres que m’agraden, de cuina i de memòria. Volia que hi sortís sobretot el mar lúdic, el dels sentits i el plaer.

Comença recordant els estius d’infantesa i adolescència a la Fosca, a Palamós.

Els meus germans i jo vam descobrir el mar enmig del franquisme. Coneixíem una Girona grisa i l’internat del Collell on passàvem el curs escolar. Els dos mesos i mig d’estiu a la Fosca eren un oasi, setmanes d’assaborir i tocar. Eren els anys d’acostumar-te a notar el gust de sal al cos, primer com a nens i després durant l’adolescència, en què ja s’escapava algun petó sota l’aigua.

“Haver conegut tan obsessivament cada roca, cada racó de la nostra costa, ens va ajudar a preguntar amb sentit”.

Batejar cada part del paisatge que veus és fonamental. Primer ens fixàvem en les roques i l’aigua, però després vam descobrir que sota la superfície hi havia caus i remolins, a més de peixos de moltes espècies diferents. Aquest interès per la natura em va acabar portant a preguntar-me per les persones que habitaven aquell racó de món. Sempre que he viatjat he procurat interessar-me també per la natura i per la gent.

El llibre explica la seva fascinació per Itàlia i Grècia. Va superar la por a agafar avions per amor, viatjant a Creta.

Havia volat alguna vegada abans, però vaig agafar pànic als avions i vaig estar quinze anys sense volar. Vaig passar tota aquella temporada defensant els viatges lents, i per això em movia tant per França, Itàlia i Grècia. A partir del viatge a Creta per veure-hi l’Anna vaig trobar, a més de parella, una col·lega de viatges que m’ha acompanyat des de llavors. Abans pensava que viatjar sol et permetia conèixer gent, però si viatges sempre amb la mateixa persona, les converses que hi tens et permeten fixar millor les impressions en la memòria.

Un dels capítols més espectaculars és el de la descripció de l’erupció de l’Stromboli.

Volia explicar aquella representació del volcà mentre sopàvem en una terrassa. Molts dels comensals van començar a aplaudir com si acabéssim de veure una òpera.

Hi ha la voluntat de combinar grans experiències com aquesta i d’altres de més microscòpiques, com la de la visita a l’últim molí d’oli de l’illa de Lipari.

L’home de la casa ens explicava que tenia el fill a Sydney i que no els visitava. Aquesta és la realitat de les illes mediterrànies. Ells estan confinats vuit o nou mesos l’any, fins que arriba l’estiu. Els que no viuen del turisme veuen com els fills van marxant de l’illa, i la majoria ho fan per no tornar-hi.

Al capítol sobre Portlligat hi apareix el Dalí de la dècada dels 70, que va poder conèixer fent-li diverses entrevistes.

Voldria haver-ne donat una imatge positiva, perquè una cosa era el personatge polític, que podia arribar a ser detestable, i una altra era el pintor i l’escriptor, que eren extraordinaris. De les entrevistes que li vaig fer em quedo amb el Dalí avi, que, rere la màscara esperpèntica, volia una mica de tendresa i parlava amb entusiasme dels camions dels cerdos -sempre ho deia així, en castellà-. És cert que el Dalí de l’última època feia el xou, però també l’hi demanàvem. En aquest capítol volia contrastar la mirada del periodista jove que era llavors amb la dels pescadors, que li tenien mania per episodis concrets i parlaven d’ell amb una gran naturalitat.

De tant en tant en el llibre critica algunes decisions de les administracions sobre quines espècies cal preservar i quines no o quins cultius cal potenciar o deixar morir. Són decisions que es prenen sovint lluny dels territoris als quals afecten. Penso, per exemple, en incloure l’atzavara i la figuera de moro en la llista de plantes indesitjables perquè no són autòctones, o en els camps de llimoners abandonats de Siracusa, a Sicília.

Què seria de Catalunya sense la tomata? Tampoc és una planta autòctona i bé que ens identifica... Està bé voler salvar la fauna i la flora autòctona, però no sé si val la pena gastar-nos una milionada per treure el bàlsam de les roques quan només cal que una gavina hi deixi anar una deposició perquè hi torni a créixer. Al capítol de Siracusa, quan parlo dels camps de llimoners que es deixen perdre, ho dic amb un punt d’indignació, perquè el dia que l’agricultura desaparegui de Sicília l’illa perdrà molt d’interès. Les llimones han deixat de cultivar-s’hi perquè s’importen d’altres llocs. Es pot donar la paradoxa que tinguis un camp de llimoners abandonat a pocs quilòmetres de casa i que les llimones que compris vinguin de Sud-àfrica. Hem d’acceptar la globalització, però també hem de protegir la proximitat. Aquest és l’equilibri que m’agradaria trobar.