Barcelona

"Soc tan humil com la meva poesia": Francisco Brines guanya el premi Cervantes

Entre els llibres del poeta valencià destaquen 'El otoño de las rosas' i 'La última costa'

Francisco Brines en una imatge del 2016 / MARISCAL/ EFE Zoom

El poeta valencià Francisco Brines acaba de ser proclamat premi Cervantes 2020, dotat amb 125.000 euros, per una obra que "va de la carnalitat i el que és purament humà fins a la metafísica, l'espiritualitat, una aspiració de bellesa i immortalitat", en paraules del jurat. L'autor, nascut a Oliva el 1932, és un dels últims representants vius de la generació dels anys 50, que inclou autors com Ángel González, Gloria Fuertes, José Ángel Valente i Jaime Gil de Biedma. 

"Soc tan humil com la meva poesia -declarava l'autor a l'ARA des de casa seva poc després que es fes públic el guardó-. El primer que he fet quan m'ha trucat el ministre Rodríguez Uribes ha estat pensar en la meva mare. Tant ella com el pare, que era empresari del sector taronger, van respectar la vocació d'escriure des que era petit. La seva lliçó de tolerància m'ha acompanyat sempre".

Llicenciat en dret, filosofia i lletres i història, lector de literatura espanyola a la Universitat de Cambridge i professor de castellà a la Universitat d'Oxford, Francisco Brines considera la poesia "un do meravellós", que va començar a conrear d'adolescent i va donar el primer fruit amb Las brasas, premi Adonais el 1959, un dels més prestigiosos del moment. A l'època va ser rebut com el debut més madur d'una de les veus paradoxalment més joves: encara no havia fet els 28 anys, però els seus versos ja es caracteritzaven per la reflexió sobre el pas del temps en un to sovint elegíac. "És una obra d'una lucidesa precoç -recorda el poeta i crític literari Jordi Llavina-. Brines té una esplèndida capacitat per endevinar la tremolor metafòrica tant dins d'un mateix com en els elements de la naturalesa, que és lluminosa i lliure, però també de tant en tant constrenyidora i atziaga".

Ser el no-res

Després d'El santo inocente (Poesía para Todos, 1965), Francisco Brines va guanyar el Premio de la Crítica amb Palabras a la oscuridad (Ínsula, 1966) i va ser inclòs en una influent antologia, la que va publicar José Batlló el 1968 a El Bardo (Antología de la nueva poesia española) i que incloïa joves valors com Pere Gimferrer, Félix Grande i Manuel Vázquez Montalbán (setze homes i només una dona, Gloria Fuertes).

Entre els llibres destacats de l'autor valencià hi ha també El otoño de las rosas (publicat a Renacimiento, Premio Nacional de Literatura el 1986) i La última costa (Tusquets, 1995). "No tuve amor a las palabras, / ¿cómo tener amor a vagos signos / cuyo desvelamiento era tan sólo / despertar la piedad para consigo mismo?", es demanava en un fragment d'El porqué de las palabras, inclòs a Insistencias en Luzbel (Visor, 1977). "El hombre es 'la nada siendo'", escriuria més endavant. I en un poema inèdit, que va recitar al Palau de la Música, durant el festival Barcelona Poesia el 2016, encara anava més enllà: "«Como si nada hubiera sucedido»: / este es mi resumen y está en él mi epitafio. / Habla mi nada al vivo / y él se asoma a un espejo / que no refleja a nadie".

La trajectòria de Francisco Brines, que viu a la masia familiar de l'Elca -espai mitificat de la infantesa que apareix en molts dels seus poemes-, envoltat de la seva biblioteca, que inclou més de 30.000 volums, ha estat reconeguda àmpliament amb el Premio Nacional de las Letras Españolas (1999), el premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2010) i ara amb el Cervantes. És el tercer any consecutiu que el guanya un poeta, després d'Ida Vitale i Joan Margarit.

Mediterranista i proper

"És un mediterranista de soca-rel -continua Jordi Llavina-. Tot i els clarobscurs presents en l'última etapa, on inclouria El otoño de las rosas i La última costa, sempre hi ha el sentit poderós de la llum". Un dels poemes del primer recull mostra aquesta pulsió ambivalent: "Vives ya en la estación del tiempo rezagado: / lo has llamado el otoño de las rosas. / Aspíralas y enciéndete. Y escucha, / cuando el cielo se apague, el silencio del mundo". Llavina destaca també el recolzament i proximitat amb generacions més joves de poetes, entre els quals hi ha Carlos Marzal, Vicente Gallego i Àngels Gregori. "Tots dos som d'Oliva, i potser per això m'ha donat la confiança de la seva amistat -reconeix Gregori, que des de fa uns mesos dirigeix la fundació que porta el nom del poeta-. La seva vocació i objectiu és donar espai i empenta a autors joves. Impulsarem un premi en castellà i un altre en català". Gregori diu que "un gran poeta no ho és només pels seus versos, sinó també per com rep les alegries dels altres". En aquest sentit, sempre l'ha sorprès "la intensitat" amb què Brines ha acompanyat cadascuna de les bones notícies que Gregori li ha donat. Per això aquest dilluns, quan ell li ha fet saber que acabava de guanyar el Cervantes, ella ha carregat el maleter d'ampolles de cava i se n'ha anat a casa de l'autor a celebrar el premi. "Ha estat un gran lector de poesia catalana -diu Gregori-. Aprecia especialment Foix, Vinyoli, Riba i Espriu".  

L'autor, que va publicar el seu últim llibre, Ya no, el 2012 a Bartleby, és membre de la Real Academia Española (RAE) des del 2001, on ocupa el seient X. "La poesia m'interessa com una recerca de coneixement sobre la naturalesa humana i sobre l'enigma de la vida, la poesia com a salvació de moments concrets -explicava el 2009 en una entrevista-. Tenim uns punts constants que ens donen la sensació d'identitat, però si hi pensem una mica ens adonem que hem estat molts. Quan som petits amb prou feines tenim res. Potser el poeta té capacitat de meravellar-se. Només des d'aquesta capacitat es pot escriure".

Un premi amb molt poques dones

El premi Cervantes és, actualment, el de més prestigi de les lletres en llengua castellana, i al llarg dels seus 46 anys d'història ha premiat majoritàriament autors espanyols, però també 6 mexicans –entre ells, Carlos Fuentes (1987) i Fernando del Paso (2015)–, quatre argentins –com Jorge Luis Borges (1979) i Ernesto Sábato (1984)–, tres xilens –cas de Nicanor Parra (2011)–, tres cubans –entre els quals hi ha Alejo Carpentier (1977)– i el peruà Mario Vargas Llosa (1994). L'últim guanyador ha estat el poeta Joan Margarit, que encara no ha pogut recollir el guardó -la cerimònia s'hauria hagut de celebrar el 23 d'abril- a causa de la pandèmia de covid-19.

El Cervantes també és un dels premis literaris amb menys dones al palmarès: la primera va ser María Zambrano (1988), seguida de Dulce María Loynaz (1992), Ana María Matute (2010), Elena Poniatowska (2013) i Ida Vitale (2018).

Els autors catalans que l'han aconseguit són Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010), Juan Goytisolo (2014) i Joan Margarit (2019).