La natura dissipa les "tenebres de l'ànima"

La natura dissipa les "tenebres de l'ànima" Zoom

La natura ha estat motor creatiu o teló de fons d'una quantitat incommensurable de textos, ja sigui des d'una aproximació literària, filosòfica o científica. Podem recular fins al segle I aC per trobar-ne un dels exemples fundacionals: a De la natura, Lucreci acoblava totes tres perspectives en un únic discurs que pretenia explicar el món amb precisió i bellesa. “Cal que aquest terror i aquestes tenebres de l'ànima, les esvaeixin no els raigs de sol i els lluminosos trets del dia, sinó l'aspecte de la natura i la seva explicació”, es proposava l'autor fa més de 2.000 anys.

Rere l'actual tendència del sector editorial de publicar obres en què el món animal, vegetal i mineral siguin protagonistes s'amaga una llarguíssima tradició en prosa i en vers. Rere l'esplèndida Leviatán o la ballena de Philip Hoare (Ático de los Libros, 2009) hi bateguen, entre d'altres, Moby Dick, de Herman Melville. Al fons de la selva que descriu El embrujo del tigre, de Sy Montgomery (Errata naturae, 2018), s'hi amaguen centenars de llegendes, però també alguns contes de Rudyard Kipling i la “terrible simetria” de l'animal del qual parla el poema de William Blake.

A vegades assajos i ficció sobre un mateix tema arriben pràcticament alhora: és el cas d’El camí del bosc (Ara Llibres, 2018), en què l'antropòloga Long Litt Woon explicava la superació de la pèrdua del marit a través de la recol·lecció de bolets –passava el mateix a F de falcó, de Helen Macdonald, en aquest cas motivada per la mort del pare– i de Fungus, d’Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2018), en què una raça de bolets gegants ajuda el protagonista de la novel·la a fer-se amo del Pirineu. En ficció catalana, la natura és molt present en autors com Pep Coll, Alicia Kopf, Irene Solà i Toni Sala. En assaig i memòries predominen les obres escrites originàriament en castellà, tret d'excepcions com L’infiltrat, de Lluís Calvo (Arcàdia, 2019). En traduccions passa el mateix: és una llàstima no poder llegir en català El árbol, de John Fowles (Impedimenta, 2016) o La memoria secreta de las hojas, de Hope Jahren (Paidós, 2017). Tant de bo la publicació a Angle de Sota terra, de Robert Macfarlane, sigui una llavor que germini en altres llibres ben aviat.