REPORTATGE

El món hermètic i popular de Clarice Lispector

Paulo Gurgel, fill petit de l’autora de ‘La passió segons G.H.’, divulga les novel·les, contes, cròniques i cartes de la seva mare, que ja es poden llegir en més de 40 llengües

Lispector acompanyada del seu fill Paulo a Washington. / SIRUELA Zoom

“A casa teníem una gàbia plena de conills i no sabíem com, però se n’escapaven i sovint els havíem d’anar a buscar al jardí i al carrer -fa memòria Paulo Gurgel Valente, fill petit de Clarice Lispector i Maury Gurgel-. Com que la mare treballava des de casa, un dia li vaig demanar que m’escrigués una història sobre els conills. Es va inventar un conte detectivesc amb un misteri encara avui no resolt”. El misteri del conill que pensava -disponible en català en una edició de Cruïlla- va ser escrit a finals de la dècada dels 50 a Washington, ciutat on Paulo i el seu germà Pedro vivien amb els pares. Ell era diplomàtic. Ella escrivia des que, de petita, va descobrir que se sentia millor en els mons que imaginava que en la realitat que habitava -la família havia emigrat d’Ucraïna al Brasil quan ella tenia poc més d’un any-. Tal com formularia gairebé al final de la seva trajectòria: “És quan no escric que em sento morta”.

Nascuda el 10 de desembre de 1920 a Txetxélnik, Txaia Pinkàssovna Lispector es va guanyar la vida com a periodista mentre començava a donar a conèixer la seva obra narrativa. Després d’una primera etapa integrada per Cerca del corazón salvaje (1943), La lámpara (1946) i La ciudad sitiada (1949) -totes tres en castellà a Siruela, editorial que ha persistit en la divulgació de la seva obra des de fa més de dues dècades-, Lispector va obrir un parèntesi en la publicació, motivada per la vida itinerant, seguint el marit, i la criança dels nens. “Quan el 1959 es va separar del pare i va decidir tornar al Brasil ho va passar molt malament, perquè havia perdut la casa, la família i la posició social: van ser anys molt durs -recorda Paulo-. La mare mai no havia deixat d’escriure, és per això que a la primera meitat de la dècada dels 60 van sortir tants llibres seus”. A més de llançar el primer recull de contes, Lazos de familia (1960), va donar a conèixer dues de les seves novel·les que, al cap dels anys, han consolidat la seva veu narrativa, introspectiva, experimental i esquitxada de metàfores pertorbadores: La manzana en la oscuridad (1961), sobre un home que s’instal·la en una hisenda aïllada, fugint del sentiment de culpa per haver assassinat -això creu- la seva dona, i La passió segons G.H (1964, en català a Empúries), on l’escultora protagonista fa balanç de la seva vida després de trobar-se un escarabat a la porta d’un armari que li repugna i la intriga. “A més de la voluntat literària, d’aquesta novel·la en destacaria també la crítica social -diu Paulo Gurgel-. La narradora es disposa a netejar la petita habitació de la criada negra que compartia pis amb ella, i mentre ho fa és quan troba l’insecte”. La novel·la explica els intents fallits de la protagonista de narrar les sensacions que li provoca l’insecte, en un seguit de capítols breus que indaguen en la impossibilitat de narrar en tota la seva amplitud un fet senzill utilitzant com a única eina, paradoxalment, el llenguatge.

“Encara que ara se la pugui llegir en més de 40 llengües i sigui una autora reconeguda a tot el món, a la mare li va costar molt publicar -afirma el fill-. Els seus textos eren avantguardistes. El seu portuguès no era fàcil, água com açúcar, com diem al Brasil. Quan va començar, el que es reconeixia més eren novel·les socials sobre les regions més pobres del país. Ella, en canvi, se centrava en la intimitat i interioritat dels personatges”. Juntament amb Virginia Woolf i James Joyce, Lispector és un dels grans exponents del corrent de consciència.

Va ser després de consagrar-se amb La passió segons G.H. que l’editor va demanar a Clarice si tenia cap conte infantil escrit, i ella va recordar la història d’aquell conill que pensava sempre que movia el bigoti. “Escriure contes per a nens no em costa: tenen imaginació”, explicava en una entrevista el 1977, després d’haver publicat el recull de relats El huevo y la gallina. “Quan em comunico amb el món adult és diferent, és més difícil, perquè vull posar-me en contacte amb la part més secreta de mi mateixa”. “Com s’ho fa, per ser hermètica i popular?”, li demanava el periodista. “Jo no em proposo res -responia-. Escric el que vull, no soc una professional. Soc amateur i vull continuar així”.

Quan Clarice Lispector va morir, Paulo Gurgel tenia només 18 anys. Ha dedicat bona part de la vida adulta a desxifrar i divulgar la literatura de la seva mare. “Lispector exigeix la participació del lector, però quan entres als seus contes i novel·les és com una xarxa que t’atrapa”, diu. Entre els llibres pòstums que ha contribuït a editar hi ha “el volum de cròniques” Aprendiendo a vivir (2004) i “les cartes amb les germanes” Queridas mías (2007). “Enguany sortirà un altre volum de correspondència íntima -avança-. L’estil de les cartes i cròniques és espontani i fascinant, molt diferent del de la ficció. M’ajuda a retrobar-me amb ella: és com si la tornés a sentir parlant”.

S’acosten dues noves edicions en català de l’escriptora

El 1977, pocs mesos abans de morir, Clarice Lispector explicava, en l’única entrevista televisiva que va concedir mai -carregada de tensió i de moments inspirats- que estava acabant d’escriure la història d’una nena “que era tan pobra que només podia alimentar-se de hot dogs ”. La història, ambientada a Rio de Janeiro, detallava els primers anys de vida “d’una innocència trepitjada, d’una misèria anònima”. Es va acabar publicant pocs dies abans que l’autora ingressés a l’hospital, i el càncer que patia acabés amb ella. Aquesta novel·la breu, A hora da estrela ( L’hora de l’estrella ), arribarà en català a la tardor a Club Editor (Pagès ja l’havia publicada el 2006, juntament amb Aigua viva ).

No serà aquesta l’única obra de Lispector que el lector català podrà llegir aquest 2020: Comanegra en prepara una antologia de 40 contes, traduïts per Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas, la majoria provinents del volum de contes complets, però amb algun de la primera edició d’ A Legião Estrangeira (1964) que n’havia quedat fora.