Barcelona"Cremaren les nostres paraules als forns de l'extinció": així de contundent sonava aquest dilluns al vespre el poeta Lluís Solà al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Quan es va celebrar el primer i únic Festival Popular de Poesia Catalana, el 25 d'abril del 1970 –conegut com a Price per la sala barcelonina que el va acollir–, Pere Portabella el va filmar de manera clandestina, amagant càmeres en diferents punts estratègics del local, que va canviar per una nit els combats de boxa pels versos, on hi havia 4.000 persones.

Aquest 2020, l'actriu Carme Sansa –una de les reincidents: ja havia recitat al primer festival– recordava que "l'aforament estava limitat per qüestions sanitàries", amb el públic assegut a la distància obligada, sense poder treure's la mascareta. Mentrestant, l'equip de rodatge dirigit per Isaki Lacuesta no perdia punt de cap dels detalls que passaven a dalt de l'escenari, però també al seu voltant. No els calia amagar-se, a diferència del que va passar durant el franquisme. Algunes de les idees que es defensaven llavors, però, continuen sent perseguides a l'Estat. "El Price va ser una alenada de llibertat", va dir Sansa. Aquest mateix desig de llibertat es va convertir en clam per algunes de les veus que hi van participar, ja fos des de representants de les institucions catalanes com per part dels poetes.

Evitar el perill de la nostàlgia

"Joan Oliver va perdre la por a unir-se als crits de llibertat del públic. Va ser inoblidable, per a mi", recordava Feliu Formosa, un dels organitzadors del primer recital. "No hem caigut en el perill de quedar atrapats en la nostàlgia. El valor d'aquell passat és encara necessari –afirmava Portabella més endavant, poc abans de la projecció de Poetes catalans, el migmetratge que va filmar al Price el 1970–. Hi ha hagut un moviment de ciutadans que han permès reprendre el sentit de la dignitat d'aquells moments. Hem de tenir present que només tots junts serem capaços d'avançar. No crec en l'esperança, sinó en moure'ns cap endavant". "Llibertat i urnes, deien llavors –recordava Ester Capella, consellera de Justícia de la Generalitat–. Cinquanta anys després continuem fent recitals pels presos polítics i pels polítics exiliats. Aquell esperit de persistència no l'hem abandonat mai".

El panorama de la poesia catalana ha canviat molt des d'aquella lectura del 1970 en què els grans reclams de la vetllada van ser Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Agustí Bartra i Joan Oliver. En aquesta ocasió, corregint el dèficit evident de dones de fa 50 anys –"només un 10%", es queixava llavors Maria-Mercè Marçal–, entre la trentena de poetes que han recitat a la Biblioteca de Catalunya, acompanyades pel piano de Marina Herlop, s'han pogut sentir autores de diverses generacions, com Marta Pessarrodona, Teresa Pascual, Núria Martínez-Vernis, Anna Gual i Maria Cabrera. Han sigut un total de 30 rapsodes, entre els quals hi havia també Francesc Parcerisas, Vicenç Altaió i Perejaume.

Desobeir la injustícia

"La llibertat era una injustícia", ha clamat Solà, amb veu greu. Amb posat agressiu, Juana Dolores Romero cridava més tard: "Per un anell de diamants trairia la meva nació!" Carles Rebassa acudia a un dels millors poemes de Pluja de foc (2016), i els dos últims versos semblaven més actuals que quan l'autor els va escriure: "Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar. / I esdevenir. I sí, desobeir".

La sofisticació sinuosa d'Eduard Escoffet ha conviscut amb la contundència de Jaume C. Pons Alorda, recitant un poema de Dolors Miquel. La intimitat dels poemes de Míriam Cano i Mireia Calafell contrastava amb la performance metapoètica d'Oriol Sauleda. "Si una hecatombe de cop m'estavella, / soc ocell del meu propi relat", ha recitat Josep Pedrals, a punt d'enfilar les escales del teatre i desaparèixer. El millor que podria passar d'aquí cinquanta anys, quan en faci 100 del primer Price, seria que l'única llibertat que calgués reclamar fos l'artística, que aquest dilluns ja ha brillat amb força a la Biblioteca de Catalunya. Mentrestant, queda tornar a recitar, com van fer alguns dels presents al final, l’emblemàtic poema de Gabriel Ferrater: “Gosa poder ser fort, i no t’aturis”.