Barcelona"En els meus llibres els personatges no estan gaire satisfets amb les seves vides, tant homes com dones, per tot allò que haurien pogut ser i al final no han sigut, i el mateix passa amb el Brasil", diu Martha Batalha (Recife, 1973). L'escriptora recorre un segle de la història del Brasil a partir d'una saga familiar a Un castillo en Ipanema, publicat per Seix Barral amb traducció al castellà de Rosa Martínez Alfaro. La novel·la comença a finals del segle XIX, quan un suec, Johan Edward Jansson, deixa Estocolm per anar a viure a Ipanema, amb l'esperança que allà la seva esposa, que té problemes mentals, serà més feliç. A Ipanema, actualment un luxós barri de Rio de Janeiro, Jansson exerceix de cònsol suec i hi construeix un castell.

Tant el castell com Jansson i la seva esposa van existir. "He investigat molt sobre el lloc. A Ipanema hi van passar moltes coses en l'àmbit cultural. Allà es va crear la bossa nova, hi havia molta diversitat i això fa que hi hagués experiències i punts de vista molt diferents", diu l'escriptora. El castell va ser enderrocat, però la gent, segons Batalha, continua coneixent el lloc on era com el castell d'Ipanema. "Era el lloc perfecte per al llibre, per com la gent transforma el passat en ficció i per com es poden tenir diferents versions del passat", assegura.

El patriarcat i la manca de memòria

Batalha recorre tot un segle de la història del Brasil fins a arribar a principis del segle XXI. Entremig apareixen el cop d'estat del 1964 i la dictadura militar, el tabú de l'homosexualitat i la sida, les esposes abnegades, els matrimonis de conveniència i les relacions fora del matrimoni, les diferències socials i la revolució sexual a través d'una festa amb escenes memorables. "A través de la novel·la intento trobar el sentit de qui som com a país, de quina és la nostra identitat i dels problemes que tenim, com el patriarcat i la manca de memòria", explica l'escriptora. "Bé, potser sí que comencem a tenir memòria, però d'una manera dolorosa", matisa. Batalha es refereix al cop d'estat del 1964: "En aquell moment, gran part de la classe mitjana va voler que els militars prenguessin el poder, però ara hi ha molta més consciència i menys ingenuïtat".

Durant el govern militar, es van cometre massives violacions als drets humans i tots els desapareguts continuen presents en la memòria col·lectiva. "Ara la gent té por d'un cop d'estat perquè, si Bolsonaro perd el poder, el més probable és que acabi a la presó. Per aquest motiu, intentarà mantenir-se en el poder sigui com sigui; però soc optimista, hi ha moltes institucions i persones treballant perquè això no sigui així", afirma Bathala. Per a l'escriptora és com si el Brasil sempre es quedés a les portes de fer el gran canvi: "Stefan Zweig va escriure Brasil, país de futur el 1941. Ho tenim tot per ser una gran potència, recursos, terres, persones, la diversitat de races i de cultures, creativitat, emprenedors... però sempre es torça alguna cosa i hem de continuar lluitant. Potser és culpa de la corrupció i de les relacions de poder entre estat i Església, o de la manca d'autoestima perquè vam ser la colònia d'una potència extractiva".

Un debut que es va convertir en èxit internacional

L'escriptora brasilera va anar a una escola catòlica on la van educar per ser la perfecta mestressa de casa, però al seu voltant es van anar obrint altres portes. La seva àvia la portava a cerimònies umbandes (una religió d'origen afroamericà sorgida al Brasil al començament del segle XX, amb presència d'elements cristians, africans, de l'espiritisme i de l'esoterisme) que es feien a barris més desafavorits. Més tard, com a periodista de successos de Rio de Janeiro, va conèixer moltes altres realitats. Definitivament, no va seguir el camí que les monges havien pensat per a ella: va deixar el periodisme per fundar la seva pròpia editorial, Desiderata, que va vendre per poder estudiar a Nova York, i es va fer escriptora.

"Sempre havia tingut clar que volia escriure. Quan vaig fer 30 anys sabia que si no ho feia en aquell moment ja no ho faria mai", recorda. Actualment viu a Santa Monica (Estats Units), però continua escrivint sobre el Brasil. De fet, el seu tercer llibre té com a protagonista un periodista de Rio de Janeiro. No va ser fàcil publicar la primera novel·la, La vida invisible de Eurídice Gusmão (2016): ho va fer a través d'una petita editorial alemanya, però va ser un èxit internacional, amb traducció al castellà publicada per Seix Barral. Fins i tot, se'n va fer una pel·lícula dirigida per Karim Aïnouz que va ser premiada a la secció Un Certain Regard del Festival de Canes el 2019.