BarcelonaValentine Penrose va formar part de l’epicentre francès surrealista, intimant amb Paul Éluard, Man Ray, Max Ernst, André Masson i Luis Buñuel –fins i tot se la pot veure en una de les seves pel·lícules més inquietants, L’âge d’or–. La seva amistat amb Pablo Picasso i Joan Miró va fer que alguns dels seus llibres de poemes anessin acompanyats de creacions dels dos pintors. Recuperada ara en dos volums, la seva obra, pràcticament desconeguda fora de França, és una mirada poderosa, singular i d’un valor remarcable entre els noms que van marcar les avantguardes de la primera meitat del segle XX.

“La Valentine no buscava referents externs, fugia de la fama i la vida social –explica Elisabet Riera, editora de Wunderkammer–. A França, la complexitat de la seva figura va quedar eclipsada per l’èxit de la novel·la La comtesse sanglante (La condesa sangrienta, 1962). També per la figura del seu marit, Roland Penrose, artista, col·leccionista d’art i un dels grans divulgadors del surrealisme continental al Regne Unit. Després de separar-se de Valentine, Roland es va tornar a casar amb la fotògrafa Lee Miller, d’obra molt icònica i reconeguda”. Riera, que al marge de la seva feina al capdavant de Wunderkammer ha publicat novel·les com Llum (L’Altra, 2017) i Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice, 2016), va descobrir Valentine Penrose fa anys gràcies a l’edició de Siruela de la novel·la centrada en la comtessa hongaresa Erzsébet Báthory, que al segle XVI va fer torturar i matar més de 600 noies joves per mantenir la seva bellesa a través de banys de sang.

“No soc una gran lectora de novel·la gòtica i em sembla que no he arribat a llegir mai el Dràcula de Bram Stoker sencer –admet–. El que em va fascinar del llibre de Penrose no va ser la part més truculenta de la història, sinó l’estil en què l’escrivia. L’autora fa una reconstrucció minuciosa del personatge, amb rigor però també amb una gran personalitat. Mentre rellegia fa poc, preparant-ne la reedició, em preguntava què devia fer que Penrose s’obsessionés tant amb Báthory. Diria que ho connecta amb aquella idea que li interessa tant de la filosofia oriental sobre l’absència de dualitat: no hi ha diferència entre el bé i el mal, ni entre el jo i la societat. Tothom és capaç del millor i del pitjor i tot està connectat. Báthory la fascina perquè, d’una banda, era una dona atractiva, rica i elegant, però de l’altra és monstruosa i una criminal”.

El camí negre de les formigues

Aquesta és la part menys experimental de l’obra de Valentine Penrose. Nascuda el 1898 a Mont-de-Marsan, Valentine va abandonar les Landes per estudiar Belles Arts a París. La distància respecte el llegat familiar, “militar i religiós”, es va fer palpable des del primera poema que va escriure el 1924, inclòs a l’apèndix de La surrealista oculta, on recull tota la seva obra poètica reunida en volums i també la dispersa, a més d'algun text en prosa com el delirant El nuevo Cándido. “A la seva versió del Pare nostre elimina la culpa i el càstig, i la temptació és pagana”, diu Riera. Entre els versos del poema, que ha traduït –com la resta del volum– Marie-Christine del Castillo-Valero, hi ha aquests: “Danos hoy nuestro Pan de cada día. / -En la fresca cocina donde zumba una avispa, / y las hormigas marcan su negro caminito, / ven, dulce Servidor con túnica sencilla, / a dar el Oro del verano, / el Oro del pan, el Oro de la bondad...”

Després de publicar tres poemes a la revista marsellesa Cahiers du sud, Imagerie d’Épinal (Imágenes de Épinal, 1926), l’autora va començar a treballar en el seu primer llibre, Hèrbe a la lune (Hierba a la luna, 1935), on el lector trobarà la veu “enormement lliure” de l’autora: hi apareixen nombrosos “minerals, plantes, animals i astres”, quatre elements que faran acte de presència en els reculls posteriors, Poèmes (Poemas, 1937), Dons de féminines (Dones de las femeninas, 1951) i Les Magies (Las magias, 1972). “La poesia de Penrose, i és un aspecte que hem comentat molt amb la Marie-Christine, és molt lluminosa en la superfície però molt hermètica pel que fa al sentit”, diu Elisabet Riera. A vegades escriu sentències poderoses com “dadme la espada del paraíso” –que pot fer pensar en l’André Breton més flamíger–, però té el costum de ser més enigmàtica: “Aparece en forma de rey / cada color más egoísta que otro / todas las aves del mundo en el jardín de mi padre / todas las aves que tienen su nido en el mundo”.

Portar un gripau a les mans

La presència de l’or no és casual. Tampoc elements relacionats amb l’esoterisme i la vidència. “La Valentine tirava les cartes, coneixia els efectes de totes les plantes com una trementinaire, seguia els horòscops amb atenció i va arribar a fer la carta astral d’Apollinaire”, explica l’editora. Quan va descobrir, gràcies al místic Vicente Galarza, l’aproximació oriental a la filosofia, va afegir, al seu gust pels boscos i animals, els recessos en àixrams a l’Índia. Paul Éluard elogiava el “llenguatge que desvarieja, indispensable” de Valentine Penrose. Alguns dels seus versos, alliberats del pes del significat, es poden llegir com petits encanteris. “Más me moría menos cumplía mis promesas / más me moría más quedaban piedras”, escriu en un dels poemes de Hierba a la luna.

Anthony Penrose, fill de Roland i Lee Miller, veia l’exdona del seu pare com “una bruixa bona”. “L’envoltava un misteri tan impenetrable, tan palpable, que jo em quedava prudentment a una certa distància d’ella”, explicava. Quan tornava de les seves passejades pel bosc acostumava a portar un gripau a les mans. Després del matrimoni de Penrose va explicitar el seu lesbianisme en llibres com Dones de las femeninas. Va passejar el seu misteri per Catalunya en plena Guerra Civil: a Barcelona van coincidir amb el funeral de Durruti i van veure Emma Goldman. Hi ha fotos d’ella examinant el tapís de la creació de la catedral de Girona. Anys després d’aquesta visita, la va meravellar tant l’obra d’Antoni Tàpies que hi va dedicar un dels seus últims textos, inclòs a La surrealista oculta. “Igual que Job al jardí nocturn, entre la palla bruta i la runa, els llenços de Tàpies parlen de la forta i ombrívola lluita en les parts més mínimes del que és inanimat –escriu Penrose–. Perquè l’esperit habitava la palla i les pedretes dels testos”.