PERE ANTONI PONS
Escriptor i crític literari

La llibertat del novel·lista

Roth va ser un novel·lista total i lliure. En les seves novel·les, va relatar i explorar, sense cotilles morals ni filtres ideològics, l’ésser humà en tota la seva complexitat

Philip Roth rebent la Legió d’Honor francesa de mans del ministre d’Exteriors francès Laurent Fabius el 2013. / TIMOTHY A. CLARY / AFP Zoom

“Què s’està fent per silenciar aquest home?”, va escriure un rabí de Nova York quan Philip Roth, aleshores un escriptor incipient de 26 anys, va publicar el seu primer conte a la New Yorker. Al conte, Roth feia un retrat realista i convincent d’un jove jueu nord-americà, amb defectes i imperfeccions. Això és el que va enfurismar el rabí, que va acusar-lo de perjudicar tota la comunitat jueva nord-americana amb un personatge tan vulgarment normal. Al llarg de la seva prolífica trajectòria com a novel·lista, han estat molts els que s’han enfurismat amb Roth i han desitjat silenciar-lo: des dels jueus ortodoxos fins a l’extrema dreta antisemita, des dels lectors i crítics amb una concepció tradicionalista de la literatura fins als acadèmics i intel·lectuals dels estudis culturals, des dels sectors religiosos més rancis fins a moltes feministes.

No és fàcil generar tanta animadversió entre persones amb unes idees i unes visions del món tan antagòniques. Cal tenir molt de talent i, sobretot, cal haver treballat tota la vida amb una llibertat absoluta. Roth va ser un novel·lista total i lliure. Com un Balzac que hagués llegit Kafka i Joyce i hagués estat un entusiasta de l’humor elèctric i provocador de Lenny Bruce. En les seves novel·les, va relatar i explorar, sense cotilles morals ni filtres ideològics, l’ésser humà en tota la seva complexitat. La frase sona, ja ho sé, grandiloqüent i buida, però és exactament el que va fer. En els seus personatges hi conviuen l’obscenitat salvatge i la tendresa (Mickey Sabbath a El teatre d’en Sabbath ), la noblesa i la tragèdia (el Suec Levov a La pastoral americana ), l’egoisme i el desig més entregat (David Kepesh a L’animal moribund )...

Roth i el sexe, una relació infinita

Les maneres tan diferents com va abordar el sexe, un dels seus temes centrals, demostren la grandesa tentacular de Roth: a El trastorn de Portnoy, l’adolescent que es masturba compulsivament és hilarant; a El teatre d’en Sabbath, el titellaire fal-staffià i rufianesc que voldria endur-se al llit tot el que es mou és grotesc i patètic però també una mena d’àngel erràtic i brutal... Roth i el sexe donarien per fer mil articles. Una de les escenes més memorables de tota la seva obra és una conversa que mantenen Sabbath i la seva amant, promíscua i desinhibida, quan ella és al llit de mort, malalta de càncer. Vibrant i melancòlic, terminal i seminal, Roth descriu i mescla el dolor de la malaltia i l’agonia del final amb la plenitud extàtica dels plaers sexuals del passat. Només els millors novel·listes poden aconseguir que el lector tingui el cor encongit per la pena i alhora estigui excitat com un mul.

Roth va ser un autor únic i singular, però, igual que tots els novel·listes nord-americans del segle XX, el seu gran tema va ser Amèrica. Molts dels esdeveniments crucials de la història americana moderna, ell els va novel·lar: l’impacte de la Segona Guerra Mundial, la caça de bruixes del maccarthisme, la contracultura tant en la seva deriva cultural com política, l’escàndol Lewinsky... Tot ho va fer des de la seva perspectiva de nord-americà jueu, que pertany al país i en forma part tot i que alguns el considerin un americà “impur”. Per a Roth, esclar, la impuresa -com a autor, com a persona- era una virtut. Sabia, a més, que “ser jueu era només una altra manera de ser americà”. Alguns dels seus personatges, però, no ho tenen tan clar com ell. Com que no són anglosaxons protestants, senten que no són americans legítims. S’equivoquen, per descomptat. Ho explica molt bé Roth en una altra escena de la ja esmentada El teatre d’en Sabbath. El protagonista, jueu, està ballant amb la seva amant, Drenka, una croata arribada fa poc al país. Ella li diu que se sent com si estigués ballant amb Amèrica. Ell replica que només està ballant amb un adúlter a l’atur. Ella insisteix. “Tu ets Amèrica. Sí que ho ets, noiet entremaliat”. La frase val per a Philip Roth. “Tu i els teus llibres sou Amèrica. Sí que ho ets, novel·lista genial”.