Barcelona

Les intuïcions de Xavier Güell revelen el Gaudí més íntim

A 'Jo, Gaudí' posa damunt la taula idees agosarades sobre l’arquitecte, com la seva possible homosexualitat

Xavier Güell és rebesnet del mecenes Eusebi Güell. / CRISTINA CALDERER Zoom

El director d’orquestra Xavier Güell està “obstinat”, com diu ell mateix, a interpretar l’espai que hi ha entre les notes d’una partitura. Per a ell són un espai “fascinant” que li permet entrar en un món “fantàstic, entre la creació i la intuïció”. Xavier Güell manté aquesta obstinació en el seu últim llibre, Jo, Gaudí (Galàxia Gutenberg), una novel·la que posa damunt la taula idees agosarades sobre l’arquitecte, com la seva possible homosexualitat. El llibre està articulat a través de 21 cartes que Gaudí va escriure a un jove anomenat Alfons Trias, l’únic veí que l’arquitecte tenia al Parc Güell, mentre es refeia d’una greu malaltia a la Cerdanya. Pensava que es moria i va explicar-li coses de les quals no acostumava a parlar. “És una relació com la que tenien Sòcrates i el seu deixeble Fedre, en la qual hi havia un intercanvi d’intel·ligència per bellesa”, diu Güell.

Una altra intuïció polèmica de Xavier Güell és que Gaudí va ser el primer de trair la continuació de les obres de la Sagrada Família, perquè abans de morir no va designar Josep Maria Jujol, el seu col·laborador més brillant, com a successor de l’obra. “S’ha desvirtuat completament el contingut original de la Sagrada Família i Gaudí va ser el primer responsable que passés això: després de prometre-li el relleu a Jujol, que hauria sigut el seu successor natural, va canviar d’opinió -explica l’autor-. En tinc la pràctica seguretat, d’això. No està escrit, però n’estic convençut, perquè jo treballo amb la intuïció”.

Explorar les ments creatives

Abans de Jo, Gaudí, Xavier Güell va publicar a la mateixa editorial La música de la memòria, amb confessions en primera persona de grans compositors com Beethoven, Schubert, Schumann, Brahms i Wagner. També Los prisioneros del paraíso, sobre com el compositor i director d’orquestra txec Hans Krása i alguns dels seus col·legues van ser arrestats per les SS i van combatre l’horror nazi amb música. Per a l’editor de Galàxia Gutenberg, Joan Tarrida, Jo, Gaudí és excepcional per la manera com s’endinsa en la psicologia de l’autor de la Pedrera: “Pocs llibres han aprofundit tant en la vida de Gaudí, i deixa moltes incògnites sobre temes com ara si era homosexual, la seva religiositat i la seva ideologia política”. També perquè explora “una ment creativa”, un tret que comparteixen totes les obres literàries de Güell. “La interpretació és jugar-se-la, seguir els teus propis pressentiments”, subratlla l’autor, que també recorda que les obres de Gaudí són conegudes arreu del món però que ell continua “sent un enigma des del punt de vista humà”.

Xavier Güell posa en relleu que és “respectuós” amb els fets i els personatges amb què treballa. A Antoni Gaudí el defineix com una persona “contradictòria” en les diferents fases de la seva vida i destaca la rellevància dels seus últims treballs: “El seu procés de creixement va durar fins al final: a partir del Parc Güell creix d’una manera extraordinària, com poquíssims artistes -explica Güell-. Va trencar amb el món del Modernisme i no volia ser modern, deia que no volia ser modern sinó etern. Els noucentistes, liderats per Eugeni d’Ors, pensaven que era un carcamal. Gaudí és una figura que es va anar tancant sobre si mateixa davant la impossibilitat de compartir el seu món. Era absolutament misantrop i desconfiat”.