Si la gran Siri Hustvedt afirma que Dolor (Les Hores / Acantilado) és una novel·la extraordinària, és que ho és. La culpa, la infidelitat, l’atzar, la personalitat i la maternitat són els temes principals de la novel·la de Zeruya Shalev (Israel, 1959), traduïda de l’hebreu al català per Roser Lluch i Oms. El 29 de gener de l’any 2004, quan l’autora tornava a casa seva a Rehavia (Jerusalem) després de portar el seu fill a la llar d’infants, un terrorista suïcida palestí va fer volar un autobús mentre ella passava pel costat. Aquest fet autobiogràfic és el punt de partida de la protagonista de Dolor, l’Iris, una directora d’escola de 45 anys que aquell fatídic dia la casualitat va fer que fos allà i el seu marit no. 

L’Iris és mare de l’Omer i l'Alma i esposa del Miqui, i té una vida serena als afores de Jerusalem fins que l’atemptat terrorista ho canvia tot. La família s’esquerda, els vincles es trenquen, el matrimoni es torna encara més anodí i desapassionat: "Per un moment es demana si en aquesta casa hi viuen persones reals". Com si l’atzar tingués mala llet –que en té–, després de deu anys de teràpies i calmants que no li extirpen el mal, l’Iris, instigada pel marit, es decideix a acudir a la consulta d’un especialista en una clínica del dolor, l’Eitan Rozanfeld, que resulta ser el seu primer amor i en certa manera el darrer, un noi que la va abandonar i la va trencar per dins deixant-la de cop. Aquí trontolla la versemblança: tothom recorda el nom del seu primer amor, encara que hagin passat trenta anys, oi? Aquí el lector no es creu l’anagnòrisi grega ni de broma. L’interessant del cas és un sentiment frustrat que ressorgeix de les cendres, i amb ell treuen el cap les emocions no resoltes del passat i les frustracions latents que ara es poden tornar a reformular. 

Reacció vital i mecanisme de defensa

El dolor de la novel·la és un personatge més que tant funciona com a reacció vital que com a mecanisme de defensa. La profunda solitud, l’estranyesa vaga i el dolor polisèmic de l’Iris, en un país en guerra, dins un matrimoni disfuncional, una experiència traumàtica, la fredor de la mare, el record del pare mort a la guerra del Yom Kippur i uns fills adolescents problemàtics i gelosos s’equilibren amb la gran resiliència de la protagonista. Malgrat el doble conflicte personal i social d’una població travessada per la urgència de viure, Dolor està escrita amb un llenguatge poètic talentós i sensible que suavitza les ferides. Entre viure del passat o enfrontar-se al present, en plena tensió entre el record i la renovació, la protagonista té dubtes: "Si el dolor s’acabés també s’acabarien els records". L’Iris creu en les segones oportunitats, però se la menja la culpa. Tot i així, tira pel dret, reivindica la seva feminitat adormida i manté un idil·li amb l’Eitan, el noi que li va provocar una crisi d’amor als 17 anys. 

Encara que el ritme de la narració sigui lent i una mica repetitiu en els primers capítols, com si l’autora busqués subratllar en excés el malestar de la protagonista amb desenes de monòlegs interiors i a tot detall, des d’una pell que li crema "i per sota de la pell les plaques de platí, els empelts d’ossos, els ferros i els cargols, la metralla que li havia quedat al cos", a partir de la meitat del llibre tot avança més de pressa. Dolor és una novel·la per a persones amb estómac.