Llubí"«Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques»: patapam, aquell vers va aterrar a la meva vida com unes vacances. Era l’any de la Barcelona olímpica i jo en feia divuit. Em vaig cruspir el poemari Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952 - Barcelona, 1998), d’una tirada, en l’edició tan bonica de cobertes grises d’Edicions 62", comenta Glòria de Castro, que aquest estiu ha publicat la seva segona novel·la, Els temples solemnes, a Edicions del Periscopi, tres anys després de rebre el Premi Llibreter pel seu debut, L'instant abans de l'impacte.

"Era la primera vegada que llegia poesia i pensava «aquest llibre parla de mi» –continua l'autora–. Maria-Mercè Marçal el va escriure amb només 25 anys i vaig pensar que per fi algú entenia el meu desgavell adolescent. I és que l’autora parla d’un ritu de pas, des dels elements de la infantesa, les bruixes i les fades, cap al món de la dona adulta, l’enamorament, la solitud. Des de llavors hi he tornat sempre. I, especialment, durant l’escriptura de la meva darrera novel·la, Els temples solemnes". A Glòria de Castro la van impressionar, i continuen fent-ho, "les imatges primigènies dels contes, les dones màgiques, la lluna i les golfes inquietants on "l’escala fosca del desig no té barana" d'una poeta que més endavant va publicar llibres com Sal oberta (Llibres del Mall, 1982), La germana, l'estrangera (Llibres del Mall, 1985) i La passió segons Renée Vivien (Columna, 1994). "Tots aquests elements em servien d’àncora quan em perdia en la feina d’escriure –assegura De Castro–. Llegir Bruixa de dol, per a mi, és com tornar a casa. És enamorar-me altra vegada de la nostra llengua, de la seva brevetat, aixopluc, dolçor i alegria. Aquí el català espetega com unes crispetes. I hi ha onades, i peixos, i sargantanes, i amors d’estiu".

Una veu íntima, política i necessària