BarcelonaUna jove parella arriba a un alberg miserable a prop de Talavera -passar-hi una nit costa deu euros- disposada a conviure junts uns dies. Durant l’estada descobriran que ja no tenen res en comú: l’únic que poden fer és deixar-ho córrer. Las cartas de Gerardo, el primer relat de La isla de los conejos, nou llibre d’Elvira Navarro, deixa un regust amarg de cervesa i de porro, de mantes plenes de pèls d’antics hostes, de cabells recremats per un assecador precari. L’entorn en ruïnes és el mirall de les ànimes brutes dels protagonistes, el tercer personatge -fantasmal- que s’afegeix a la parella, més important que el porter nan i que els altres clients de l’alberg.

“No ho faig conscientment, perquè treballo a partir de la intuïció, però els espais donen un significat extra als protagonistes dels relats d’aquest llibre -explica l’autora a la seu de Penguin Random House-. En el cas d’aquest relat, Natalia i Gerardo són mesquins entre ells però també cap a ells mateixos, i el lloc on passen uns dies de vacances és un reflex del seu malestar. Igual que en altres narracions, els personatges es desplacen d’una banda a l’altra, amb un punt d’obsessió”. Navarro, que va debutar amb La ciudad en invierno (Caballo de Troya, 2007) i des de fa una dècada publica a Literatura Random House -encara està “massa afectada” per parlar del seu editor, Claudio López Lamadrid, mort a principis de gener a conseqüència d’un infart cerebral-, ha dedicat quatre anys a escriure i revisar els onze relats del llibre. “ Las cartas de Gerardo era, en un primer moment, una nouvelle de més de 70 pàgines”, reconeix. La versió de La isla de los conejos en té quinze: no hi sobra ni hi falta res, l’exercici de condensació s’ha portat a terme de manera brillant.

Exorcismes i aparicions

El dotzè relat, Los últimos días de Adelaida García Morales, va acabar separant-se del conjunt i avançant-se a la publicació. Quan el llibre va aparèixer a finals del 2016, el cineasta Víctor Erice -exmarit de l’autora d’ El sur, que ell mateix va adaptar a la gran pantalla- va escriure un article en què es preguntava “amb quina autoritat moral Elvira Navarro s’apropiava del nom i els cognoms” de García Morales, que havia mort el 2014. Més enllà de la polèmica, la nouvelle tornava a posar sobre la taula el llegat d’una escriptora “fora del cànon” que, en un corpus narratiu d’una dotzena de llibres, presentava històries en les quals les fronteres entre realitat i fantasmagoria es diluïen. Aquest tret acompanya gran part de les narracions de La isla de los conejos. “La realitat, en una cultura com la nostra, que té un paradigma científic i absolutament racionalista, és molt rígida -diu-. Tot i així, tal com nosaltres la percebem, la realitat està plena de les nostres projeccions, i no sempre són realistes. Interpretem els fets des de la nostra subjectivitat. La pugna entre diverses formes de narrar la realitat és al centre d’aquestes històries”. A Notas para una arquitectura del infierno, un urbanista madrileny reconstrueix la relació amb el seu germà gran, que després de dirigir l’Estació Apolo que la NASA tenia a Fresnedillas de la Oliva, un petit poble de la Comunitat de Madrid, va ser reclòs en un psiquiàtric i es va dedicar a practicar exorcismes. A Memorial, una dona rep la petició d’amistat per Facebook de la mare, que acaba de morir, i durant uns mesos rep una sèrie d’imatges que l’obliguen a reconfigurar els records que tenia sobre ella, al mateix temps que la desestabilitzen mentalment (“L’ús de les pastilles i la droga al llibre no té a veure amb una ampliació de l’experiència, sinó amb la voluntat de suportar una càrrega”, admet). També hi ha la mirada d’un inventor que s’instal·la en una illa minúscula del riu Guadalquivir i, fart d’haver de suportar una colònia sorollosa d’ocells, hi porta un grup de conills perquè es mengin els ous que ponen. “L’experiment de La isla de los conejos és abjecte, perquè a l’home els petits monstres que ha creat el fascinen”, diu.

Navarro viu a Madrid des de fa vint anys, però va néixer a Huelva el 1978 i va passar la infantesa i l’adolescència a València. D’aquell episodi n’ha tret un altre conte enlluernador, Regresión, evocació de l’amistat amb una nena que té una àvia obesa capaç de levitar al menjador de casa -o potser ha distorsionat aquest record i no és tan excepcional-. “Un dels temes fonamentals del llibre és el control -explica-. En relació a això hi ha les zones d’ombra de les quals parlava Jung”. El concepte psicoanalític fa referència al costat fosc de la personalitat, que fa acte de presència en relats com La habitación de arriba. “La protagonista, tot i que està explotada a l’hotel on treballa, mai no es formula que sigui una esclava. La cosa comença a canviar quan somia els somnis dels altres. Llavors, l’ombra la comença a guiar i la transforma”.