ACTUALITAT
VALÈRIA GAILLARD

La millor ciutat per escriure, segons Gabriel García Márquez

Els ‘gabos’, els amics del Nobel colombià, es reuneixen per evocar la seva figura en un homenatge ple d’anècdotes i revelacions al CaixaForum

La millor ciutat per escriure,  Segons Gabriel García Márquez / MANOLO GARCIA Zoom

“Barcelona és la millor ciutat per escriure, a part de ser la millor del món, deia Gabo”. Pilar Calderón, cònsol de Colòmbia a la capital catalana, obria amb aquestes paraules la seva intervenció en la sessió Gabo y sus amigos, celebrada dijous al CaixaForum. L’autor colombià, que acabava de publicar Cien años de soledad, es va instal·lar en un pis de Sarrià durant vuit anys, del 1967 al 1975, i va ser aquí on va escriure El otoño del patriarca. Després va mantenir-hi un altre pis, on venia tot sovint, i mai va trencar el vincle amb la ciutat. Ara, gràcies a la complicitat de Barcelona Ciutat Literària, es posarà una placa al número 6 del carrer Caponata que recordarà el pas per la ciutat del premi Nobel de literatura.

“Va ser immensament feliç a Barcelona, em va resumir un dia la seva amiga i confident Carme Balcells, ja que li va concedir el que buscava com a objectiu inassumible: la llibertat, la tranquil·litat, però també diners”, va comentar Jaume Giró, director general de La Caixa, una de les entitats que han liderat l’esdeveniment, juntament amb el consolat de Colòmbia i Casa Amèrica Catalunya. Va ser precisament a través de “l’esquer” Carmen Balcells que Luis Goytisolo va conèixer García Márquez: “Ella va atreure gran part dels escriptors llatinoamericans que van coincidir a Barcelona”. L’escriptor va reconèixer que l’anècdota que circula era certa, i que havia dit al Nobel que hauria d’haver retallat cent pàgines de Cien años de soledad : “Em semblava que no tenien la mateixa qualitat excel·lent de l’inici, però l’hi vaig dir de broma, en cap cas com una ofensa”. Goytisolo va parlar del “triumvirat narratiu” que volia establir l’agent literària -àlies la mamá grande- : enviar García Márquez a París i Vargas Llosa a Londres, i a ell li tocava Nova York: “Potser si hi hagués anat hauria guanyat també el Nobel!”, va bromejar. El periodista Xavi Ayén, autor d’ Aquellos años del boom (Debate, 2014) i moderador del debat, li va deixar anar: “Potser encara és a temps de guanyar-lo!”

El crític Ernesto Ayala-Dip, que treballava en aquella època al mític Drugstore del passeig de Gràcia, cau d’una fauna d’allò més variada -“hi anaven des de senyorets del Liceu fins a prostitutes lectores, la policia social, els macarres...”-, va creuar-se uns sis cops amb García Márquez. “No és cert que Barcelona fos aleshores una ciutat cosmopolita; era més aviat trista, grisa i plana, però sí que potser no s’hi notava tant el franquisme com a Madrid”. Ayala-Dip va bromejar sobre la pràctica del robatori de llibres de què tant s’ha parlat, i l’escriptora Nuria Amat va afegir: “Als anys setanta robar llibres era una forma més de ser activista antifranquista”. D’altra banda, Amat, que va conèixer Gabo també a través de Balcells i va mantenir amb ell una llarga amistat, va evocar el vessant social de Gabo, que es complaïa dinant i sopant amb amics, uns àpats en els quals fins i tot cantava: “Tota la literatura està feta de boleros”, em va dir un dia.

“Barcelona era per a mi una visitació i Gabo, el seu principal ambaixador”. L’escriptora cubana Wendy Guerra, que va conèixer de ben joveneta l’escriptor colombià a través de l’Escola de Cinema de l’Havana i va ser educada per la Gaba, evocava l’enlluernament que li va provocar Catalunya a través dels ulls de Gabo, que n’havia fet una “bombolla”: “Era un món que no volia contaminar perquè era una mena de sublimació humana”. En un pla més anecdòtic, va explicar: “Quan va arribar a Cuba, va demanar a Fidel que volia menjar cuina sana com la catalana i em vaig estar anys cultivant tomàquets!”

Mercedes Milá, que va arribar mitja hora tard perquè s’havia equivocat de lloc, va deixar anar que no li interessava gens Gabo com a home, sinó la seva obra. En canvi, s’hauria passat hores parlant amb la seva dona, la Mercedes: “Ella era més humana, propera, fàcil”. En relació amb l’obra del Nobel, Wendy Guerra va insistir en la “revolució literària” que va fer: “Va posar sobre la taula i va airejar els problemes endèmics que tenim com a llatinoamericans i que nosaltres amagàvem sota el llit”.

En un auditori del CaixaForum ple de gom a gom -hi va assistir una nodrida representació de l’equip de l’agència Balcells, i els editors de Penguin Random House Núria Cabutí, Pilar Reyes i Miguel Aguilar-, la sessió al voltant dels amics de Gabo s’incloïa en un homenatge que Barcelona “devia” a Gabo, i que ha capitanejat el consolat de Colòmbia. La cònsol va anunciar que estan treballant per instaurar una Festa Gabo anual, i va fer la petició formal a l’Ajuntament perquè dediquin un carrer al pare d’ El amor en los tiempos del cólera, la novel·la de la qual -segons va sostenir Nuria Amat- l’escriptor estava més satisfet. No és estrany, doncs, que Shakira s’inspirés en aquesta novel·la per compondre dues cançons (Hay amores i Pienso en ti ), seguint una petició del mateix García Márquez. La cantautora colombiana va explicar en el vídeo que va tancar la sessió la seva relació privilegiada amb Gabo, que hi va contactar quan ella tenia 21 anys perquè volia escriure sobre ella: “Coneixem molt la màgia dels seus llibres i poc la màgia de la qual estava fet ell mateix -va dir-: parlar amb ell era entrar en un altre món per la seva curiositat inesgotable, per la set de saber i d’inventar”.