BarcelonaLa cita amb Enric Calpena (Barcelona, 1960) és en un bar del Raval barceloní. De camí, recorda que els aficionats del Barça es troben a Canaletes perquè just a sobre hi havia la seu del diari La Rambla, on informaven dels resultats. Explica que la placa a dos carrers on es parla de la fundació del Barça no és exactament on hi havia el gimnàs Solé el 1899 i recorda l’assassinat del Noi del Sucre. Recuperar la història de Catalunya s’ha convertit en la seva passió, i això l'ha dut a escriure llibres com En guerra (Grup 62, 2023), on novel·la les peripècies del Barça durant la Guerra Civil.

Crida molt l'atenció que et defineixes com a persona que no li agrada el futbol.

— És veritat, és absolutament cert. El meu pare era de l’Espanyol i alguns anys que no vam anar curts de diners va fer-me soci, però no m’agrada el futbol.

Però has escrit aquest llibre, ideal per a aquells a qui sí que ens agrada el futbol. Com hi arribes, aquí? ¿A través de la figura de Gamper, a qui ja vas dedicar el llibre El primer capità (2020)?

— És un projecte que no sé si acabaré, que tracta d’explicar a través de les novel·les la història de Catalunya fent servir un dels elements que a mi em semblen claus per explicar la del segle XX: el Barça. Totes les societats occidentals tenen moltes coses que les defineixen. Una de les claus són els mitjans de comunicació, per exemple. O el nou paper de la dona. I una altra també seria l'eclosió de l'esport com a fenomen de masses. Amb el futbol, si et centres en el Barça, ho pots veure. Comença amb en Gamper quan veus com a la societat s'està començant a reconèixer una alternativa política diferent. No és casualitat que aparegui la Lliga Regionalista en aquell moment. El Barcelona, a partir del 1918, comença a definir-se clarament com a catalanista, perquè la societat ja ho és. És una societat que té els elements més revolucionaris així com d'altres de més reaccionaris, però que s'unifica en el sentit que Catalunya ha de ser una altra cosa respecte al que és l'estat espanyol. No és casualitat que el Barça com a institució sigui atacat durant la dictadura de Primo de Rivera.

La història moderna de Catalunya es pot explicar amb les directives del Barça...

— Inicialment, són estrangers que venen aquí i s'enamoren de Catalunya. Després, catalans burgesos. Tot això va progressant. A l'època de la dictadura, a partir del 1925, són catalans lligats a la dictadura, per tant, entren a formar part del règim. Durant la República són periodistes, com el mateix Josep Sunyol. Després de la República ja tenim la intervenció directa de l'Estat. Després del marquès de la Casa de Asta arribarà la burgesia catalana franquista.

Molts provenen del tèxtil.

— Sí. I així arribem al cas Di Stefano, que seria la tercera novel·la del projecte. És el moment en què la burgesia catalana franquista s'adona que té un problema. O és catalana o és franquista. Perquè si és catalana, no li deixen fitxar un jugador com Di Stefano. I els ho diuen així. Alguns, com els Güell, es tornen madrilenys del tot. Altres no. I la quarta novel·la, que no crec que arribi a fer, és l'arribada d’en Cruyff al Barça, que representa una transició.

¿En els teus llibres es pot intuir certa influència dels grans narradors nord-americans o britànics que han explicat la història de la seva societat a través de l'esport, fent servir el beisbol o la boxa?

— Sí, el que passa que no és tant una influència estrictament literària, sinó simplement que els periodistes hem de tenir una immensa curiositat per la realitat. Estem sempre atents a allò que està passant, a les petites modes, els petits canvis, siguin transcendents o no. I per això vaig veure clarament que els segles XX i XXI no es poden explicar sense el futbol. Fer-se el perepunyetes ignorant-lo és ridícul. És com explicar el segle XIX sense la tauromàquia. No m'agraden gens els toros, els trobo horribles, però és que és evident que la gent estava entusiasmada amb els toros. Doncs ara passa igual amb el futbol.

A l’inici de la Guerra Civil, el president del Barça, Josep Suñol i Garriga, és assassinat pels franquistes. Molts directius desapareixen, hi ha un buit de poder i dubtes sobre què passarà al club. Al llibre reivindiques personatges com en Rossend Calvet, el secretari de la junta que farà de tot per salvar el club, o el mític avi Torres, que cuidava el camp del Barça.

— Sí, hi ha un rerefons en aquesta novel·la, que seria la sensació que sempre acabem recordant els fets a través de personatges molt destacats, però que hi ha una munió de personatges que tenen la seva importància en el seu moment i que ningú els destaca. Aquesta és una novel·la de personatges poc destacats, diguéssim. Tant en Calvet, com l'Àngel Mur, com l’avi Torres, que són els tres principals protagonistes del llibre, són gent que no són recordats, excepte en cercles molt determinats. De la guerra se sap que van matar en Sunyol i la gira salvadora a Mèxic, poca cosa més. La Guerra Civil és plena d'herois oblidats, també dins del Barça.

Com l'has treballat, el llibre? Com es manté l’equilibri entre el rigor i la possibilitat de ficcionar diàlegs dels anys 30?

— Naturalment, hi has de posar imaginació. He treballat amb arxius, hemeroteques i parlant amb els historiadors i periodistes que han treballat el tema com Frederic Porta, Josep Maria Solé i Sabaté, Toni Strubel, Xavier García Luque, Jordi Finestres... Pensa que el New York Times va parlar de la presència del Barça durant la gira del 1937, que inicialment només era a Mèxic i va allargar-se als Estats Units. La premsa local va sorprendre’s en veure com el Barça arrossegava 6.000 persones al camp. En una revista de la comunitat hebrea, s’explica que jueus amb vestimenta ortodoxa van anar a veure un partit del Barça contra un equip jueu local. És una imatge collonuda, aquesta. Després la mateixa família Calvet em va ajudar amb anècdotes. També he utilitzat llibres de memòries. Quan parlo dels Fets de Maig, ho faig amb les memòries de Jaume Miravitlles, que recordava la sang barrejar-se amb la pluja quan disparaven sobre els anarquistes des d’un local de la UGT al carrer Princesa.

La figura de Calvet és fascinant. La seu del club acaba feta miques sota les bombes italianes, molts jugadors volen marxar... el club gairebé desapareix.

— M’interessava aquesta tensió que es devia viure. Els treballadors del Barça, com devia passar a tot arreu, tenien un doble dilema. El primer era saber qui guanyaria la guerra i el segon, tan simple com pensar què passaria amb ells si el Barça desapareixia. És a dir, volien salvar el club per l’estima que li tenien, però també per salvar la seva feina.

Parlant de salvar, abordes un tema poc conegut com el fet que a moltes persones les van amagar a l’estadi de les Corts, en els primers mesos de la guerra, per salvar-les dels anarquistes.

— És poc conegut, el tema. S’ha parlat de monges, per exemple, que s’haurien amagat a l’estadi de les Corts. Després, el mateix Soler i Sabaté em va dir que potser sí, però no està clar. No se sap quins directius del Barça ho haurien fet ni qui van ser aquelles persones, però sembla que s’hi passaven pocs dies, amagats, abans de marxar.

I al final, el mateix estadi de les Corts acaba sent escenari del partit entre el Barça i l’Athletic Club de Bilbao, organitzat pels franquistes per demostrar que han guanyat i que van obligar els jugadors a fer la salutació feixista.

— La fotografia és ben trista. Agafen els equips català i basc, significatiu. A l’Athletic l’únic jugador que havia fet la guerra amb els nacionals era en Gorostiza, que era un alcohòlic. La resta devien ser nens de 14 o 15 anys. Es diu que eren juvenils, però jo crec que eren més joves. Per això perden 9 a 0, eren criatures. I al Barça quedaven pocs jugadors, així que en van buscar d’altres que eren catalans i franquistes, que havien jugat a altres clubs, per completar l’equip. Per a les autoritats franquistes els esports eren molt importants. S’adonen de la importància de controlar les masses, de tenir-les distretes. Per això el franquisme va parar molta atenció als esports, amb gestos significatius com aquell partit del 1939.

De nou, queda ben demostrat que l’esport i la política caminen junts.

— Esclar, l’esport té moltes capes. Pensa en el Madrid. Sense la política, igualment guanyaria, ja que tenen una bona estructura. Però té una càrrega política evident. Pensa en la famosa llotja del Bernabéu, on es troben tots els poders. És evident que el Madrid té unes connotacions que no són casuals. El Barça ho intenta i no ho aconsegueix, a principis de segle. No ho aconsegueix perquè és el Barça, no pot fer-ho. No ho pot aconseguir perquè és un equip català. Si ets a prop del poder i veus que acostant-hi et va bé, què fas?

¿Al teu projecte d’explicar Catalunya amb el Barça no tindria un llibre en Josep Samitier?

— Potser, era un personatge. Jugava a dues bandes, un home que marxa al Madrid i torna al Barça. Em sembla fascinant. A més, era dels pocs que feien riure en Franco. Quan l’anava a veure, trencava el protocol i l'abraçava. La gent s’espantava pensant que Franco el castigaria, però el dictador reia. És l’home que descobreix que cal fitxar en Kubala i Di Stefano, tenia molt bon ull. Mai ha quedat clar que fos franquista. Diria que era un arribista, dels que s’acosten a qui mana.

No et vull carregar de feina, però un cinquè llibre podria ser... Piqué?

— No, ja és massa recent. De fet, ja tinc dubtes, molts dubtes, amb el tema del Cruyff, perquè hi ha massa gent viva que ho va viure. De fet, tinc altres idees de novel·les allunyades una mica del món de l'esport. Estic pensant en novel·les centrades en un passat més remot.