BarcelonaGaël Faye (Bujumbura, 1992) arriba tard d'una xerrada al Liceu Francès de Barcelona perquè els alumnes no podien parar de fer-li preguntes sobre les seves dues novel·les, Un país petit (2016; Empúries/Salamandra, 2018; trad. Mercè Ubach) i El jacarandá (2024; Salamandra, 2025; trad. Lydia Vázquez). Del seu debut se'n van vendre més de dos milions d'exemplars en les quaranta llengües en què es pot llegir. Hi explicava la història del Gabriel, un noi de Burundi que havia d'emigrar a França amb els pares i la germana petita degut a l'esclat de la guerra civil al seu país i del genocidi de tutsis per part dels hutus a Ruanda. El jacarandá, que ha rebut el premi Renaudot, arrenca de nou el 1994 per aproximar-se a un altre jove, el Milan: tot i haver crescut a Versalles, s'anirà sentint cada vegada més interessat per Ruanda, el país del qual va haver de fugir la seva mare.

Una de les relacions més delicades que aborda aquesta novel·la és la del noi protagonista i la seva mare. Cada vegada que li demana per Ruanda, ella calla. A casa li passava el mateix, a vostè?

— Sí. La mare mai no ha explicat res de Ruanda. Recordo que una vegada un conegut li va preguntar si estaria disposada a tornar-hi i ella va respondre: "De cap manera. Hi ha sang per tot arreu". Els pares creuen que amb el silenci protegeixen els fills, i en realitat tot sovint passa el contrari. Hi ha infants que pateixen una certa falta de seguretat precisament a causa d'aquest silenci.

Vostè va prendre la decisió de tornar a Ruanda, igual que el personatge, ara fa deu anys, i des d'allà ha consolidat una doble carrera artística com a músic i escriptor. Com va reaccionar, la seva mare?

— Li va semblar una astracanada, una idea totalment fora de lloc. Com podia voler marxar a Ruanda amb les meves filles? És que m'havia begut l'enteniment? Per a la mare, Ruanda és un lloc massa dolorós. Aquesta és la interpretació que en faig, perquè ella mai no n'ha parlat amb ningú.

En Milan sent parlar de Ruanda per primera vegada en un telenotícies. Aquell magma "d'imatges, violència i èxode" el deixa de pedra. I encara el neguiteja més que els pares no en comentin res.

— En aquest punt la meva experiència personal va ser una altra. Jo vaig créixer a Burundi i vaig viure el clima previ a la guerra i al genocidi. Quan vam arribar a França sabia coses del que estava passant al lloc d'on venia. En Milan ha crescut a Versalles i sent parlar de Ruanda a través de les notícies. El dia de l'accident en què es va matar Ayrton Senna, els informatius del país van dedicar més importància a la mort del pilot de Fórmula 1 que al genocidi de Ruanda. Penso que hauria d'haver estat al revés, perquè el que va passar a Ruanda ha estat un episodi clau del segle XX.

A El jacarandá recorda com la gent del país ha girat full al genocidi. Caldria tenir-lo més present?

— Fa només trenta anys, de tot allò. Va haver-hi més d'un milió de morts, desenes de milers de violacions, moltíssimes famílies van quedar traumatitzades de per vida... I, així i tot, ara es parla de Ruanda com la Singapur africana. És un país molt ben gestionat i pròsper.

El llibre mostra aquest contrast entre la prosperitat econòmica i les ferides del passat recent.

— D'ençà de l'arribada dels primers europeus a finals del segle XIX, Ruanda no ha deixat de fascinar el món. La recerca de la font del Nil per part dels exploradors va despertar fantasmes, idees i relats que van acabar confonent realitat i mitologia. El 1994, una part del poble va sortir de casa per matar els veïns a cops de matxet. El resultat va ser esfereïdor. No es pot arribar a comprendre per què va passar. L'únic que puc fer és intentar reconstruir la genealogia de com s'hi va arribar.

Una autora ruandesa que l'ha precedit en aquest intent d'explicar com es va arribar al genocidi és Scholastique Mukasonga. A Nostra senyora del Nil (2012; en català a Minúscula, 2024) excavava en les arrels de la divisió social a partir de l'experiència d'una noia tutsi en una escola cristiana plena d'hutus. Ha estat important, per a vostè, aquesta escriptora?

— És una sort haver pogut comptar amb les novel·les de Mukasonga. Ella és de la generació de la meva mare i en part m'explica la història de la seva vida. Igual que Mukasonga, la mare va créixer en camps de reagrupament de tutsis als anys 60 i 70, fins que va aconseguir fugir cap a Burundi quan se'ls va començar a perseguir.

A El jacarandá, el Milan descobreix que a Ruanda hi tenia un germà, el Claude, i anys després del genocidi serà testimoni del judici popular en què la versió dels fets d'aquest germà és confrontada amb la de qui va acabar amb disset membres de la seva família i gairebé el mata a ell també.

— Entre el 2005 i el 2012 van tenir lloc dos milions de judicis populars a Ruanda. Se'n va dir gacaca, que significa "judici sobre l'herba", i eren tribunals populars a l'aire lliure, on tothom podia assistir. Això va crear una violència tremenda per als supervivents, que havien d'explicar la seva història, i per als botxins, que acceptaven o negaven el seu paper en els fets. Va ser dolorós, però també va permetre que persones que no s'havien parlat més des del genocidi reprenguessin la conversa. A Ruanda, quan passeges pel carrer i et trobes amb algú pot ser un assassí, però saps que s'ha hagut d'enfrontar amb la justícia.

Un dels personatges del llibre, l'Eusébie, diu que "la justícia sempre és imperfecta". Però alhora és el camí per superar la venjança?

— A Burundi també hi va haver moltes massacres, però no se'n va jutjar ni una. Això va crear frustració, ràbia i còlera. Un genocidi es carrega les normes morals, filosòfiques i legals. Els judicis estableixen una norma.

Sense els judicis no hauria tornat a Ruanda?

— El 2014 em van convidar a cantar a l'estadi de Kigali, la capital del país, amb motiu del vintè aniversari del genocidi. Allà vaig ser testimoni de com diverses persones recordaven la seva experiència davant la multitud, igual que fa l'Eusébie a la novel·la. Va ser una manera de provocar una crisi col·lectiva, una crisi que afectava tant els supervivents del genocidi com les noves generacions. Actualment, el 70% dels ruandesos han nascut després d'aquells fets terribles.

No se sent insegur, vivint en un país on hi va haver tants assassinats?

— Visc amb les meves filles al país on s'han matat més criatures que en cap altre lloc del món. I això va passar en pocs mesos, fa només trenta anys. Però la Ruanda d'ara és un lloc encantador. La gent és molt amable. Per a un turista fins i tot és un lloc kids friendly.

Després d'El jacarandá continuarà escrivint sobre Ruanda?

— Escriure és la possibilitat de renéixer i d'escapar de la pròpia història personal, però quan vens d'un món com el meu, del qual surten tan poques veus, tens la responsabilitat de parlar-ne. Hi ha moltes persones al món que poden escriure sobre un divorci a París o una història d'amor a Nova York, però no n'hi ha gaires que puguin narrar des de dins una societat com la ruandesa. A més, hi ha un públic lector situat al voltant dels Grans Llacs de l'Àfrica que necessita reconèixer-se als relats. Hem tingut massa visitants de fora que ens han explicat. Ara ens toca narrar-nos a nosaltres.