BarcelonaHakan Günday (Illa de Rodes, Grècia, 1976), de qui Periscopi va editar en català la novel·la Daha! el 2017, és un dels escriptors més premiats de l’escena literària turca. Considerat l’enfant terrible de les lletres turques i molt crític amb el règim del seu país, a Mi nombre es Zamir (Bunker Books), traduït al castellà per Sleyman Matos, parla sense pèls a la llengua de les ONG, de l'auge de l'extrema dreta i de la vida i la violència als camps de refugiats.

El Zamir neix en un camp de refugiats on encara hi ha esperança. Per què va triar un camp a la frontera turcosiriana en concret?

— Les fronteres són zones on totes les tragèdies ocultes o oblidades es fan visibles. I els primers testimonis d’aquestes tragèdies són aquells que viuen a les fronteres. El Zamir neix per ser un testimoni. A més, com que la novel·la era una manera de plantejar-me preguntes com ara “Com es construeix la pau?”, necessitava que el Zamir nasqués en una frontera com la turcosiriana, on la pau i la guerra han coexistit durant més d’una dècada.

¿Hi ha camps de refugiats on l’esperança sigui possible?

— A la novel·la, un camp de refugiats és un lloc on la gent es desperta amb l’esperança d’una vida millor i se’n va a dormir sentint-se com a presoners condemnats a cadena perpètua.

Per què escriu des de la perspectiva d’algú criat per una cèl·lula extremista?

— Per poder analitzar la noció de pau a través de la història necessitava començar amb un infant que fos víctima de la violència de la guerra. Així podia seguir aquest nen, envoltat d’odi, en el seu viatge cap a la pau. Un viatge en què el Zamir s’adona que la vida humana té un valor.

Parla de la manipulació dels infants, un tema molt rellevant avui dia, no només en zones de conflicte. Per què va decidir abordar aquesta qüestió en concret? Són els infants les víctimes més vulnerables?

— No només són les víctimes més vulnerables, sinó també els recursos naturals, els exèrcits del demà, necessaris per mantenir vius tots els conflictes. Així doncs, sempre hi ha una cursa per entrar dins el cap del màxim nombre d’infants possible. Però, d’altra banda, un nen, com que encara no ha passat prou temps a la Terra per acostumar-se a les atrocitats, és capaç de formular preguntes. Per això, la història que explico comença amb un nen que qüestiona tot el que l’envolta.

¿Les ONG són còmplices, voluntàries o involuntàries, dels mateixos sistemes que afirmen combatre? ¿Ha tingut alguna experiència personal en aquest sentit?

— No, no n'he tingut cap experiència personal, però si reconeixem que la guerra ho enverina tot, les ONG no serien cap excepció. Al capdavall, les ONG són el resultat dels conflictes. A la novel·la, la vida del Zamir és salvada i ell és criat per una ONG. Així doncs, l’ONG és la seva família. Però amb el temps, s’adona que l’ONG és una mena de màquina per recaptar diners. I més endavant, el Zamir entén que les primeres persones explotades per l’ONG són els mateixos voluntaris que hi treballen. La crítica del Zamir cap a les ONG es deu a la decepció cap a aquestes organitzacions, que se suposava que havien de ser l’única entitat fiable en un món de mentides.

Contribueixen a la deshumanització d’aquells a qui ajuden?

— Crec que tothom contribueix a la deshumanització dels afectats per tots aquests conflictes. Per entendre-ho, n’hi ha prou de mirar la història de la mediatització de les migracions massives. Tots sabem que les migracions massives són conseqüència de les desigualtats econòmiques, les explotacions i les guerres. Així doncs, són tan antigues com la història de la humanitat, però només són notícia des que han afectat països rics europeus. Com a humans, tenim la tendència a deshumanitzar els “altres”, utilitzem les ONG com a murs que ens protegeixen de les tragèdies del món. Donem diners a les ONG i, a canvi, les ONG ens donen pau… de ment!

¿Hi ha maneres més humanes i ètiques d’intervenir en zones de conflicte?

— Crec que podem començar fent-nos preguntes sobre les polítiques d’intervenció estrangera dels governs al llarg de la història i sobre les armes fabricades a Occident i venudes principalment en aquestes zones de conflicte. Centrar-se en les causes dels conflictes en lloc de la migració, que és només una conseqüència, aportaria un enfocament més humà, penso.

La literatura pot servir d’antídot contra l’extremisme?

— Sabem que la literatura, com a eina per entendre “l’altre”, té la capacitat de trencar murs, però tot depèn del lector. La literatura és com un despertador. Un cop comença a sonar, tens dues opcions: pots despertar-te o apagar-lo i continuar dormint.

La mare del Zamir és un personatge inquietant: no és obertament violenta, però té un paper actiu en la formació d’un assassí. Com va concebre aquest personatge?

— Volia escriure sobre un personatge femení que es converteix en una “màquina de reacció”. La mare del Zamir viu en un entorn violent on les dones no tenen identitat. Així doncs, reacciona. Com que està constantment espantada per la realitat que l’envolta, decideix ser més temible que el món real. Retorna a la societat la violència que n'ha rebut. I ho fa d’una manera extrema. Així que la violència que crea és tan sorollosa com un crit d’auxili.

Predomina la por. ¿És per això que els governs autoritaris estan guanyant terreny?

— Hi ha dos tipus d’informacions. Les que busques i les que et venen a la porta sense que les demanis. Si has fet una recerca i has obtingut una informació, està bé. Però si una informació t’ha arribat via publicitat o notícies, has de saber que intenta vendre’t alguna cosa. De vegades és un préstec bancari o un cotxe, i d’altres és un prejudici. Però, més sovint, l’element que aquestes informacions volen vendre és la por. És un article molt pràctic per a qui el ven. Perquè a una persona que ja ha comprat la por, li pots vendre qualsevol cosa: odi, un caça de combat, míssils, qualsevol cosa. És el govern qui t’explica qui és el teu veí. És el govern qui et diu si l’has d’odiar, témer o estimar. I d'això en diem autoritarisme.

Tot i l’auge de l’extrema dreta, també hi ha mobilització, hi ha hagut protestes a Turquia contra la repressió. Hi ha esperança?

— Com que encara estem en la fase de protestar per obtenir el dret a protestar, crec que és una mica aviat per dir si hi ha esperança o no.

He llegit que s'identifica amb Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline. L’escriptura de Céline és com una càmera a nivell de terra, però és un autor controvertit per les seves opinions antisemites. Què comparteix amb ell?

— Viatge al fons de la nit és una novel·la on les atrocitats del món i la crueltat dels éssers humans s’expliquen tal com són. És la novel·la que em va ensenyar que la millor manera d’afrontar la duresa de la vida és escriure sobre ella. Però també em va ensenyar que és impossible imaginar res més sinistre que la realitat. Perquè l’autor que condemna tota mena d’odi a la seva novel·la és el mateix que odia la realitat. Així que suposo que l’únic que comparteixo amb Céline és un amic comú anomenat Bardamu [el protagonista de la novel·la de Céline], un home que està horroritzat de ser un home.