"La humanitat mai no s’ha sotmès als pacients i justos, sinó sempre només als grans monomaníacs". Això no està escrit avui pensant en Donald Trump o Vladímir Putin. Està escrit per Stefan Zweig fa prop d’un segle pensant segurament en Hitler però referint-se al fanàtic Joan Calví (1509-1564), l’home que va convertir la reforma protestant iniciada per Luter (un moviment de llibertat espiritual i religiosa) en una dictadura teocràtica a Ginebra. Educat al mateix col·legi que Erasme i Ignasi de Loiola, a Calví no li va fer tant de profit. De perseguit a perseguidor, va torturar la seva societat i es va torturar a si mateix: dormia com a màxim quatre hores i feia un sòl àpat frugal al dia; cap distracció, cap relaxament, cap plaer. L’asceta, diu Zweig, "és el tipus més perillós de dèspota".
L'ofuscat Calví –avui el qualificaríem de talibà– va arribar a prohibir que es fessin sonar les campanes de les esglésies. Res de música. I va eliminar les festes tradicionals en una croada contra el diabòlic vici de l’alegria, en una asfíxia de la joia de viure. En la seva deriva misàntropa, va acabar superant la Inquisició catòlica: tothom era sospitós de pecat. Va instaurar un règim de terror. En els cinc primers anys del seu regnat, a la petita Ginebra es van penjar 13 persones, se’n van decapitar 10, se’n van cremar 35 i 76 van ser expulsades de casa seva. La policia moral de Calví, escriu Zweig, era "tan incapaç com ell mateix d’oblit i perdó".
I aquí és on entra el gruix del llibre Castellio contra Calví (La Segona Perifèria, en traducció de Marc Jiménez Buzzi). Zweig hi recupera la figura de l’injustament oblidat humanista Sebastià Castellio (1515-1563), l’home que es va oposar a Calví i el primer, abans que Hume o Locke, a proclamar explícitament a Europa la idea de tolerància. Castellio es va adonar aviat que el qui havia de ser un metge de l’ànima del poble s’havia convertit en l’implacable carceller de la seva llibertat. Tots dos s’havien sentit cridats per la reforma protestant i s’havien exiliat fora de França. Calví, uns anys més gran, l’havia fitxat com a professor a Ginebra. Un cop allí, Castellio es proposa emular la gesta d’Erasme i Luter en una de sola: traduir tota la Bíblia de nou al llatí i al francès (Luter ho havia fet a l’alemany). Calví en desconfia. Ja hi ha una versió en francès validada per ell. Només li donarà l’imprimatur si abans la pot revisar. Però Castellio no vol sotmetre’s ni renunciar a la seva llibertat: no ha fugit de la Inquisició catòlica per caure en una altra. L’enfrontament està servit.
El següent episodi del xoc és el cas de l’aragonès Miquel Servet, humanista, teòleg i metge. Un caràcter arrauxat. Luter i Calví no li semblen prou revolucionaris, sent la passió polemista. Considera errònies tant la doctrina catòlica com la protestant. Intenta convèncer Calví, però no fa sinó guanyar-se el seu odi rígid i metòdic. Primer, Calví busca liquidar-lo a través de la Inquisició catòlica, però no se’n surt. Llavors Servet, imprudent, es fica al cau del llop, a Ginebra. Descobert, és empresonat i condemnat a ser cremat viu. La seva cruel mort es converteix en una cruïlla moral de la Reforma, el seu primer "assassinat religiós", escriuria Voltaire. Castellio escriu llavors el seu preciós al·legat a favor de la tolerància, el J’accuse del segle XVI: Contra libellum Calvini.
"Castellio sap que cada època tria sempre un grup diferent de desgraciats per descarregar col·lectivament contra ells el seu odi acumulat [...] Les consignes, les ocasions, canvien, però el mètode de difamació, menyspreu i destrucció sempre és el mateix", escriu Zweig. I cita Castellio per doble partida: "La gent estan tan convençuts de la seva pròpia opinió [...] que menyspreen la dels altres amb arrogància". I la frase immortal: "Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home". Però aquella denúncia no es va arribar a imprimir. Calví va aconseguir que Castellio s’assegués a la banqueta acusat d’heretge. Tanmateix, abans d’un final tràgic, debilitat, Castellio va morir. Tenia 48 anys.
