No és la primera vegada que Víctor Garcia Tur (Barcelona, 1981) treballa amb materials hitchcockians. A Els ocells (2015), la seva primera novel·la, ja va fer variacions a partir de la pel·lícula homònima del cineasta anglès, basada en el conte de Daphne du Maurier. En va agafar alguns motius argumentals, una part de la galeria de personatges, l’atmosfera general i la càrrega simbòlica, i en va fer una obra pròpia que, amb l’original, tant hi tenia punts en comú (un canvi inexplicable en l’entorn natural provoca angoixes i tensions en el panorama humà) com divergències especulars (Hitchcock feia que hi hagués ocells pertot i Garcia Tur fa que no n’hi hagi enlloc). El mèrit de la novel·la és que era capaç de jugar amb la matèria primera sense subalternitzar-s’hi. Hitchcock era el punt de partida, un referent, no un ídol a qui emular o simplement homenatjar.

A Els claustres, Garcia Tur revisita Hitchcock i més o menys repeteix l’operació ja feta a Els ocells. Tal com explica ell mateix a la “Nota de l’autor” que tanca el llibre, a més de la pel·lícula Vertigo (basada en la notable novel·la homònima escrita pel tàndem Boileau-Narcejac, ara en català a Viena), altres referents cinematogràfics que ha tingut en compte són Mullholand Drive de David Lynch i Les diabòliques d’Henri Georges Clouzot. Totes tres pel·lícules treballen amb els codis del gènere criminal, però deformant la realitat, amb una voluntat no realista: Hitchcock és simbòlic i quasi sobrenatural, Clouzot és truculent i gòticament sinistre, i Lynch és existencial i abstracte. Garcia Tur fa la mateixa maniobra deformadora. El recurs que ell usa són les drogues en l’incipient context de contracultura i psicodèlia dels Estats Units de la dècada dels 60. Una vaga sensació de paranoia de mal viatge travessa el llibre de cap a cap.

L’argument d’Els claustres, que té més divergències especulars que punts en comú amb la pel·lícula de Hitchcock, arrenca amb una escena aparentment alegra i inofensiva. Dues dones joves (la idea del doble, així com la duplicitat moral i d’intencions, són centrals en la història) i en Muntadas, un fill d’exiliats catalans a França que va arribar a Nova York per mirar de guanyar-se la vida, es preparen per prendre LSD i viure un vespre psicotròpic i sensual. La cosa no rutlla, però, i en Muntadas, despitat, se’n va del pis i entra a un bar a prendre una copa. Allà, una desconeguda li fa una proposta indecent: li pagarà diners si ell droga una dona casada i se l’enduu al llit perquè el marit, milionari, pugui tenir proves que ella és adúltera i, així, divorciar-se’n.

Un aprofitat de qui potser s'aprofiten

A partir d’aquí la novel·la adopta tons, ritmes i temes propis del gènere negre, els codis i les regles del qual Garcia Tur domina. Tal com passa a la pel·lícula de Hitchcock, l’interès del protagonista per la dona a qui ha de seguir –aquí, manipular i enganyar– deriva en una fascinació creixent i, després, en un amor obsessiu. Dos altres elements hitchcockians –també freqüents en els policíacs del Hollywood dels 40 i 50– amb què juga l’autor són el motiu de l’esposa que potser està sent enverinada pel marit i el personatge de l’aprofitat de qui potser s’aprofiten, l’espavilat a qui potser prenen el pèl.

Tot a Els claustres gira al voltant de la qüestió de la identitat: la identitat psicològica de la Maud Thubert, la dona a qui en Muntadas ha d’enganyar i drogar, que no sabem si és una víctima o una boja o alguna altra cosa, i la identitat personal i nacional-cultural del mateix Muntadas. És aquí que Garcia Tur fa una aportació brillant. Al laberint d’identitats psicològiques, criminals i simbòliques del material original, un laberint tèrbol i traumàtic, hi afegeix el trauma identitari d’en Muntadas, fill d’exiliats, desarrelat i d’una catalanitat vexada i esvaïda. Que la novel·la culmini al Cloisters, el museu novaiorquès on s’exposa, descontextualitzat, el claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà, entre altres peces medievals arrabassades de Catalunya, té un significat simbòlic tan evident com poderós.

La prosa amb què Garcia Tur ho vehicula tot plegat és sinuosa però també dirigida, gràcil i intel·ligent. Tal com són intel·ligents tots els aspectes i detalls de la novel·la.