BarcelonaAbelles, abellots i alguna mosca despistada tornen a sobrevolar, amb deler pol·linitzador, les flors que es poden veure al jardí dedicat a Mercè Rodoreda (1908-1983). Aquest espai de calma i bellesa esclatant acaba de reobrir les portes a l'Institut d'Estudis Catalans coincidint amb la inauguració d'una sala també dedicada a l'autora de La plaça del Diamant i Mirall trencat, on s'hi poden veure diverses màquines d'escriure de l'autora, les ulleres, algun dels quadres enigmàtics que pintava i fins i tot una brusa taronja que l'escriptora lluïa en una foto feta a la dècada dels 70, quan ja era un referent literari indispensable.

Quatre dècades després de morir, Mercè Rodoreda és "l'autora més universal que tenim de la literatura catalana contemporània", recorda Teresa Cabré, presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans. A més de ser traduïda a quaranta llengües, la popularitat de Rodoreda ha travessat generacions i, recentment, ha motivat la novel·la Mercè i Joan, d'Eva Comas-Arnal –últim premi Proa– i ha inspirat el disc La salamandra, a càrrec del duet L'Arannà, que les seves integrants, Anna Sala i Lara Magrinyà, han presentat davant d'un públic expert en l'obra de l'escriptora, entre els quals hi havia Marta Pessarrodona, autora de Mercè Rodoreda i el seu temps (Rosa dels Vents, 2005), la filòloga Mariàngela Vilallonga, que prepara un llibre sobre la relació de l'escriptora amb Carme Manrubia durant els últims anys de la seva vida, a Romanyà de la Selva, i Irene Zurrón, premi Documenta 2024 i estudiosa de Rodoreda: li ha dedicat la tesi doctoral i l'ha rellegit recentment des d'una perspectiva ecocrítica.

Un jardí amb una llarga història

"És difícil trobar a Catalunya ningú que no hagi llegit Rodoreda", afirma Ernest Urtasun, ministre de Cultura. Sònia Hernández Almodóvar, consellera de Cultura de la Generalitat, elogia l'espai "íntim, rigorós i didàctic" dedicat a Rodoreda, on també s'hi poden descobrir algunes dades curioses: 150 municipis tenen un carrer amb el nom de l'escriptora, però també tres col·legis, un institut, quatre biblioteques i fins i tot un tren de Ferrocarrils de la Generalitat. "–Què és morir-se? –Tornar-se estrella". Aquest breu diàleg d'Aloma es pot llegir també a l'espai expositiu, que es complementa, al primer pis de l'IEC, amb un jardí amb exemplars de gairebé una vintena de flors presents a l'obra de Rodoreda: totes estan acompanyades de fragments on apareixen citades.

"Aquest jardí té una llarga història –recorda Mariàngela Vilallonga–. Va ser el 1998 que Maria Àngels Anglada va enviar una carta a Carles Miralles, llavors secretari de l'IEC, en què li demanava que al jardí Mercè Rodoreda s'hi incorporés alguna planta del jardí de Romanyà, el que apareix a Mirall trencat". Vilallonga, llavors vicepresidenta de l'Institut, va ajudar "a materialitzar" la proposta: "A més d'afegir el nom científic de cada planta, vaig buscar fragments relacionats amb cadascuna d'elles que apareguessin a l'obra".

Una passejada per aquesta nova versió del jardí –que va haver de tancar a finals del 2022 per problemes d'humitats i infiltracions– permet relacionar les roses, geranis i cineràries amb Jardí vora el mar, els lilàs i el llorer amb Mirall trencat, el magraner nan amb Quanta, quanta guerra i les camèlies, carolines i margarides amb El carrer de les camèlies. Fins i tot hi ha un petit estany amb nimfees, que apareixen a Aloma: "A dintre del sortidor s'havien obert algunes flors d'aigua –s'hi llegeix–. Asseguda a la barana, en va tocar una i després va amagar la cara entre les mans. No gosava mirar el sol com quan era petita perquè deien que només el podien mirar els qui no feien cap pecat". Les proses de Viatges i flors estan representades pels olorosos llessamins. L'únic que s'hi troba a faltar són les omnipresents glicines de La mort i la primavera, la novel·la més fosca i radical de l'autora: no s'han incorporat a la nova versió del jardí rodoredià perquè la glicina o Wisteria floribunda és considerada actualment una espècie invasora.