BarcelonaL’altre dia una amiga m’explicava que havia anat a la presentació d’un assaig sobre noves masculinitats i que, malgrat que el que s’hi deia era interessant i enraonat, malgrat que el llibre semblava un bon llibre, malgrat que tot plegat era entretingut, malgrat la intel·ligència manifesta de l’autor, en un cert moment va tenir una sobtada i irreductible sensació d’absurd. Per què? Doncs perquè es va adonar que, com sempre, la immensa majoria de les persones presents eren dones, cosa que és trista i ridícula; al capdavall, el tema de les noves masculinitats a les dones ens afecta de retruc (si bé, no ho nego, ens afecta molt, o fins i tot massa), però en qui més repercuteix és en els homes. ¿No haurien de ser ells els que s’hi interessessin? Per què estem nosaltres, un cop més, aguantant els seus rotllos?

Disculpeu que em posi binària, però imaginem un llibre que tracta sobre la menopausa. Podem arribar a entendre que en general als homes els interessarà poc, per més que també a ells els afectarà fins a un cert punt si tenen parella o amigues o mares. ¿Us semblaria normal que la gran majoria dels lectors d’un llibre sobre la menopausa fossin homes? ¿Us imagineu la presentació plena de públic masculí? Doncs diria que això és just el que passa amb el tema de les noves masculinitats. És esgotador. I la cosa no s’acaba aquí.

Fa poc he llegit amb enorme interès el llibre Hembras, de Lucy Cooke. La zoòloga britànica exposa, per mitjà de nombrosíssims casos concrets i xifres en mà, que la història evolutiva i biològica que ens han explicat està plena de biaixos i omissions en relació a les femelles animals i, per extensió, humanes. La part dedicada a rebatre l’influent i fals gradient de Bateman és escruixidorament reveladora. Aquest llibre, a diferència del possible llibre sobre la menopausa, sí que hauria de ser d’interès de tothom: fet i fet, a ningú li hauria d’agradar viure enganyat. Tanmateix, sé que seran sobretot les dones qui el llegiran. Als homes no els interessa: Hembras?, no va amb ells. Nosaltres hem hagut d’empassar-nos les seves teories defectuoses i tergiversadores durant segles, però ara ells no estan disposats a escoltar les versions alternatives. ¿Que potser a les dones ens interessen les coses de tots, i als homes, les coses dels homes, sempre que no vinguin a tocar-los la moral o a qüestionar-los?

Això no és exclusiu d’aquest llibre. Només cal donar un cop d’ull a les llibreries per imaginar (deplorar) que tots els llibres sobre les dones oblidades de la història (de la filosofia, de la ciència, de l’art, de la literatura, etc.) o sobre sexualitat femenina tindran principalment un públic femení. El tema dels llibres sobre sexualitat és especialment sagnant tenint en compte que, segons les estadístiques, al voltant d’un 30% o més de les dones continuen sense tenir orgasmes en les relacions sexuals. Si la cosa fos a l’inrevés, tindríem un problema nacional. Per què els homes no corren a les llibreries per llegir sobre el que no els han explicat?

Sigui com sigui, i tornant al principi, tenim el tema de les noves masculinitats sobre la taula, i sobre les taules de novetats de les llibreries. I com que no puc evitar que m’interessi, he llegit, per exemple, Teoria del joc, d’Arià Paco, del qual es diu que és un llibre sobre les noves masculinitats, però que a mi m’ha semblat més aviat un llibre sobre les masculinitats en transició o, fins i tot, sobre la fallida de les noves masculinitats. He llegit també L’home de la casa, d’Enric Pardo, i hi he trobat una crònica íntima i commovedora sobre la construcció de la masculinitat (¿posant aquí les paraules íntim, commovedor i masculinitat estaré dissuadint els lectors masculins d’acostar-s’hi?). He llegit Hombres fatales, d’Elisenda Julibert, i m’ha agradat com capgira la lectura de les dones fatals per apuntar al cor de l’acomplexament masculí. He llegit El placer borrado, de Catherine Malabou, i hi he descobert la història del clítoris, el gran desconegut. He llegit sobre els abusos esborronadors de Neige Sinno a Trist tigre. I potser em direu: i què carai tenen a veure les dones fatals i els clítoris i els abusos amb les noves masculinitats? Doncs molt, diria: perquè una cosa que crec que haurà de caracteritzar els homes nous és un interès genuí (és a dir, no estratègic, ni tampoc abstracte, teòric, instrumental) per la dona: pel seu cos, pel seu plaer, per les seves experiències, per les seves emocions. Mentre això no sigui així, ja ens podem esperar assegudes: arribarà abans un tren de Rodalies que no les noves masculinitats.