BarcelonaLa normalitat té les de guanyar al Japó que retrata Sayaka Murata (Inzai, 1979). I és l’enemic. “La definició de persona normal sempre ha existit i no ha canviat des de la prehistòria”, afirma l’escriptora japonesa mitjançant la veu de la Keiko, la protagonista de La noia de la botiga 24 hores (Empúries/Duomo). Precisament ella no s’acosta gaire a aquesta definició, si bé fa tots els possibles per encaixar-hi. La lluita per aconseguir-ho o rebel·lar-s’hi batega al cor de la novel·la de Murata, que al Japó s’ha convertit en un bestseller : n’ha venut més d’un milió d’exemplars.

A simple vista, l’existència de la Keiko no difereix del que la societat espera d’ella. La noia té 36 anys i, des dels 18, treballa en un konbini, una botiga de conveniència típica del país nipó. A Murata, que va treballar en un establiment d’aquests quan anava a la universitat, l’escenari l’atreia com un imant. “A mesura que escrivia, vaig adonar-me que el konbini que estava creant era un món japonès en miniatura”, explica l’escriptora. Conscient que la seva manera de ser és, a ulls dels altres, un comportament estrany, la Keiko absorbeix tot el que l’envolta, des dels sorolls de la botiga fins al to de veu de les seves companyes, que imita.

“Com ella, jo cada cop tenia menys clar què és normal i què no ho és -destaca Murata-. Als ulls de la gent que l’envolta la Keiko es converteix en una mena de monstre i la gent que l’envolta, als seus ulls, es converteixen en éssers incomprensibles”. Escrita en primera persona, la història entra en conflicte quan la façana que la Keiko s’ha construït comença a fer aigües. Les seves amigues li retreuen que no s’hagi casat, a la feina no entenen per què no treballa d’alguna altra cosa i un nou company del konbini li qüestiona l’existència.

Tot plegat s’explica amb una veu narrativa humil i directa, impregnada d’una fredor gairebé de laboratori que fa que, en ocasions, la protagonista s’assembli més a un robot que a una persona. “És un dels personatges que m’han costat més d’escriure, sobretot perquè no té res a veure amb mi”, diu Murata. Per dibuixar una protagonista que no expulsés el lector va fer servir l’estratègia d’escriure “com si hagués col·locat una càmera dins la Keiko, de manera que veiem el món amb els seus ulls”, apunta l’autora.

El viatge de la Keiko per entendre i desfer-se de les cotilles que la societat li ha anat imposant és també un camí crític cap a certes actituds generalitzades, com ara un masclisme que campa pel país sense aturador. “Les dones ho teniu sempre molt millor”, repeteix el Shiraha, un dels dependents de la botiga que treballen amb la protagonista. La seva mirada, explica Murata, és també “la d’aquells homes que critiquen que al metro del Japó hi hagi vagons només per a noies”, una mesura que es va instaurar davant les denúncies recurrents de tocaments i assetjament al transport públic. “Ells ho veuen com un tracte de favor i senten que és una discriminació cap als homes, que s’inverteixen els rols”, critica Murata, que afegeix: “Espero que aquest masclisme i aquesta misogínia no siguin fenòmens generalitzats, però existeixen”.

Sense voler-ho ni buscar-ho, la Keiko també es converteix en una víctima d’una societat marcada per pautes fèrries i amb poc espai per a la diferència. “Molts japonesos, especialment de les zones rurals, senten una forta pressió per casar-se i tenir fills. Hi ha expressions que són molt habituals, sobretot per part de la gent gran, com per exemple: «Quines ganes tinc de veure la cara del meu net»”, diu Murata.

L’èxit de La noia de la botiga 24 hores es deu, segons l’escriptora, al fet d’haver tocat un dels aspectes que més preocupen els japonesos, però també lectors d’altres indrets del planeta. “Molta gent m’ha explicat que dins seu hi ha part de la Keiko. Al Regne Unit, van dir-me: «Everyone is Keiko » [Tothom és la Keiko]”, afirma l’escriptora. És per això que, més que escriure sobre experiències reals, seguirà posant el focus en aquelles vivències que poden ser transfrontereres. “Vull crear personatges a través dels quals pugui conèixer veritats que hi ha en mi -diu Murata-. Són veritats de les quals jo no soc conscient i que, a més, són universals”.