SANT JORDI 2018
Barcelona

Amélie Nothomb: “Viure una història d’amor és terriblement perillós”

L'autora treu ‘En Riquet del plomall’, basat en un conte de Perrault

Amélie Nothomb protagonitzava aquest divendres un Diàleg de Sant Jordi amb Sergi Pàmies. / FRANCESC MELCION Zoom

Sota el gran barret de copa i l’habitual vestit negre extravagant, Amélie Nothomb (Etterbeek, Bèlgica, 1966) destil·la la intel·ligència silenciosa que també traspuen els seus personatges. Quan obre la boca és enginyosa i generosa, i sempre ofereix bons titulars. “Viure una història d’amor és terriblement perillós. Quan un s’enamora ho arrisca tot. No pots esperar que ningú et tranquil·litzi”, afirma. La reflexió ve a tomb del seu últim llibre, En Riquet del plomall (Anagrama), una adaptació contemporània d’un conte de Perrault que vindria a ser una mena de La Bella i la Bèstia sense que la Bèstia es converteixi al final en un príncep blau. “Això em fa sortir de polleguera. Què carai farà la Bella amb un príncep? És una estafa total que et canviïn la mercaderia”, critica, i es declara admiradora de Perrault per sobre de l’ensucrament dels Grimm.

Per a ella el veritable “miracle de l’amor és poder trobar encantadora la monstruositat”. És el que els passa als protagonistes d’ En Riquet del plomall. La bèstia de Nothomb és el Déodat, un ésser repugnant, lleig i geperut, però dotat d’un cervell prodigiós altament seductor. La Trémière és tot el contrari: una bellesa mai vista però d’esperit lànguid, cosa que fa semblar aturada una noia molt observadora. “El que és molt lleig pot suscitar certa compassió, el que és molt bonic irrita sense pietat”, escriu Nothomb, que al llibre ataca qüestions que són constants en la seva literatura com la parella, la intel·ligència emocional, la bellesa i la discriminació del diferent.

El conte uneix dos destins: “És la trobada de dos exclosos, de dos marginats”, explica l’autora. El Déodat i la Trémière pateixen vexacions incomptables al llarg de la vida pel seu aspecte, però al final es troben i encaixen. “M’he atorgat un luxe narratiu sense precedents: he creat una història d’amor que acaba bé. Això està del tot prohibit en la literatura, si vols fer un llibre amb certa credibilitat. Si parles d’amor ha de ser un desastre. Hi ha molt pocs llibres d’amor que acabin bé”. Nothomb ha escrit En Riquet sota l’influx d’haver llegit al llarg del 2015 tota La comèdia humana de Balzac. 147 obres. “Allà hi ha un 6% d’històries d’amor que acabin bé. Una estadística semblant al que es pot donar a la vida real. Tots coneixem una parella que no ha tingut un final desastrós”.

Per això es va atrevir a fer-ho, però servint-se del gènere del conte, com ja havia fet amb Barbablava. Això li evitava haver de construir el rerefons sociològic dels personatges, cosa que agraeix perquè assegura que li costa: “Tinc la sensació de viure en un conte. No em sento de cap lloc concret. Vaig viure una part de la vida pensant que era japonesa, vaig veure que no, i des de llavors que intento ser una bona belga, sigui el que sigui això”.

Nothomb, que sol visitar Barcelona cada dos anys, compleix la tradició de treure un nou llibre cada 1 de setembre des del 1992, quan va publicar Higiene de l’assassí. En Riquet del plomall és el número 92 -i el primer que té final feliç, tot i que per a ella un bon assassinat també ho pugui ser-. No té mòbil ni ordinador, escriu a mà sobre paper, això sí, reciclat, i ja té el pròxim títol enllestit. Si cada trobada amb la premsa és una nova revelació de la seva vida, que tothom percep com a misteriosa i ella confessa “cent per cent normal”, aquest divendres ha afirmat que només té “una única particularitat”: “M’enrecordo de tot de la meva primera infantesa, des dels dos anys. Recordo què pensava”. Això explica com descriu els pensaments d’un Déodat nadó: “M’havia de recordar de dir «papa» al papa, per no ferir-lo”, escriu. “Estic convençuda que aquests pensaments són normals”, assegura. Al llibre també hi ha un personatge estel·lar i lluminós que li és familiar, l’àvia de la Trémière: “Les fades d’avui són les àvies”, diu, malgrat que recorda la seva com “una bruixa dolenta”.

El rebuig de la diferència

La seva fascinació per la lletjor i els trets extrems torna a ser protagonista a En Riquet del plomall. Quatre segles després de Perrault, creu que ha canviat el discurs modern d’acceptació de la diferència, però no la realitat. “Els diferents sempre són els exclosos. Quan parlem tots som humanistes i sants, però davant la més petita diferència reaccionem amb el refús i la separació”. El mateix passa davant la lletjor femenina, més penada socialment que la masculina: “Si hagués pogut triar, hauria triat igualment ser dona. Tot el que és més difícil és més interessant. Fins i tot amb un físic tan estèril com el meu, et pots disfressar. Jo em disfresso cada matí d’Amélie Nothomb amb aquesta indumentària particular i acabo dominant el meu físic, que a priori no em complau”.