LITERATURA
Barcelona

Versos lliures de quatre generacions

El segell Empúries publica quatre llibres que “transcorren al marge del corrent majoritari”, diu l’editor Josep Lluch. Són obres d’escriptors que contemplen la contemporaneïtat amb perplexitat i s’hi enfronten amb quatre estils literaris radicalment diferents.

Versos lliures de quatre generacions / FRANCESC MELCION Zoom

MARTA BATALLÉ

“Res del que he fet abans m’ha agradat tant com escriure”

‘L’origen de les cols violeta’ és una novel·la de debut sobre la necessitat de trencar les inèrcies

Al currículum de Marta Batallé (Caldes de Malavella, 1978) hi consta un màster d’Esade i una dècada de feina a l’àrea de màrqueting d’Oxfam Intermón. A l’extralaboral, hi ha els cursos a l’Ateneu Barcelonès i l’apadrinament de l’escriptora Flavia Company, que ha estat l’ajuda imprescindible per veure la seva primera novel·la publicada en un segell com Empúries. “Mai res del que he fet abans m’ha agradat tant com escriure”, confessa.

L’origen de les cols violeta és un viatge d’autoconeixement i alliberament. “Aborda els orígens, en el sentit de buscar l’autenticitat i la senzillesa de les coses”, explica l’autora. El trasllat de l’acció de Barcelona a un poblet del sud de França, Mirepoix, l’hi posa més fàcil. Una oferta laboral per treballar nou mesos a Tolosa li dona a la Maria -que comparteix generació i alguns trets amb la seva autora- l’oportunitat d’allunyar-se de les obligacions familiars que la tenen conformada amb una vida relativament acceptable. La família és la seva àncora i el seu llast. Orfe de mare per culpa del càncer i amb un pare capat emocionalment i abocat a la feina, ella s’encarrega de la seva germana Sara, a qui “a vegades la vida li costa d’empassar”. És una relació de dependència que el nòvio de la Maria no entén i no suporta. La distància servirà per posar-ho tot a lloc. “Tots busquem el lloc al món -afirma l’autora-. Al capdavall, volem una vida lluny de la tristesa i l’apatia, no hi renunciem”. Zadie Smith, Elizabeth Strout i Alice Munro són alguns dels seus referents a l’hora de buscar “el gust pel detall i l’essència dels personatges”.

L’origen de les cols violeta “és una història optimista sobre les segones oportunitats”, diu. A Mirepoix, on havia viscut la família materna, “connecta amb una altra manera de relacionar-se, lluny del soroll”, diu Batallé. També aconsegueix teixir de seguida una nova família de coneguts i saludats que li desperten l’interès: Monsieur Baillard despatxa al colmado del poble i vol recuperar el conreu d’una col lila que es remunta a principis de segle; en Jérôme és un exesquiador d’elit atrapat en el mite i reconvertit en mecànic que es passa el dia al bar; allà hi ha la colla d’en Mahmoud, la Florence, en Fabrice... “En aquest poblet tens la sensació d’un univers molt tancat, de gent que cada dia veu les mateixes cares i té les mateixes converses. Hi ha gent que queda atrapada en la vida de poble. Tenim tendència a idealitzar-la”, assenyala.

La Maria trobarà la seva veritable “identitat en relació amb els altres”. “Són persones que semblen no tenir gaire res en comú, però tots comparteixen una sèrie de valors. Al final, tots tremolem i desitgem el mateix”, diu l’autora.

SEBASTIÀ PORTELL

‘Ariel i els cossos’: com retratar un protagonista indefinit

L’autor indaga en la identitat ambivalent a través d’un personatge que és vist com un home i una dona

És difícil pensar com es pot descriure un protagonista fugisser i indefinit a través de les paraules, que en el fons funcionen com a etiquetes. Sebastià Portell (ses Salines, 1992) ha assumit el repte de dur a a la pràctica aquest “malson”: crear un personatge que en la primera part de la novel·la és home i en la segona és dona, però només a la vista dels altres, perquè el personatge és fugisser, incapaç de tancar-se a res, de manera que podria ser també només una ficció dins la ficció. “L’Ariel no necessita definir-se en cap terme. No sabem si és el seu nom real o no. Què és natural o naturalitzat? Què és real o construït? -planteja l’autor- I això afecta el gènere, l’edat, els límits del cos en relació a altres cossos...” Aquesta indefinició de la identitat ha obligat l’autor a fer unes giragonses lèxiques que mai s’havia imaginat que faria per no encaixar l’Ariel en cap estàndard.

En la primera part qui fa de mirall de l’Ariel és l’Eugeni, l’home sense una dent, que intenta atrapar-lo explicant en textos breus què és l’Ariel. A la segona, hi ha el David, estràbic, que el defineix a través de les cartes a la seva exparella. La complexitat del personatge també es tradueix en un ventall de gèneres dins mateix de la novel·la: cartes, notes, versos i fins i tot una novel·la curta.

Després de l’antologia de poesia LGBTQ Amors sense casa (2018), de l’obra de teatre Transbord (2018) i d’ El dia que va morir David Bowie (2016), Portell torna a la novel·la amb una història “desconcertant i ambivalent” que a mesura que avança encara es vol anar difuminant més per guanyar complexitat. “A mesura que avances en la lectura també s’adverteixen pistes d’un assassinat sense cos; no hi ha cap mort, però hi ha un crim: és una mort afectiva”, avisa.

“Escric sobre allò que no conec. Em mou la curiositat -adverteix Portell-. Tinc poques certeses. Però tinc la certesa que no soc un home, ni ningú que digui que és home ho pot ser. Alhora soc extremadament feminista, escèptic amb les identitats essencials i essencialistes. Vaig cap a un desdibuixar-ho tot plegat”, afirma. Aquesta exploració és la que hi ha a Ariel i els cossos. “Busco crear bellesa i plantejar dubtes i preguntes a la societat -explica-. Tinc ganes de sorprendre, però no és un transgredir per transgredir. Vull que el lector no en surti indemne, sinó més indefens i vulnerable”, afirma. També pretén teixir diàlegs amb alguns autors i obres de referència: cita Orlando de Virginia Woolf, La passió segons Renée Vivien de Maria Mercè Marçal, Sebastià Perelló i Blai Bonet. “La meva generació són Antònia Vicenç i Biel Mesquida. Si una literatura coneix la tradició, avançarà de manera coherent. No crec en el jovenisme. Hi ha vivències diverses”, defensa.

DAMIÀ BARDERA

Acostar la veu fosca de l’inconscient al gran públic

‘Un circ al pati de casa’ és una antologia de quaranta contes salvatges, divertits i delirants

Al primer conte hi ha un nen sense cames que somia convertir-se en un cavallitu de fira que saluda eternament els pares. A l’últim, un pare que ha estat cavant un pou durant mitja vida mor allà dins el dia que troba aigua. Entremig, quaranta contes curts plens de mutilacions, animals salvatges, personatges de poble tarats, nens recargolats, robatoris d’òrgans i perversions dels contes clàssics. Un circ al pati de casa és una selecció de contes de l’extensa producció de Damià Bardera (Viladamat, 1982) -que ha publicat poesia, assaig i mig miler de contes els últims anys- recollits ara al segell Empúries amb l’objectiu d’acostar el seu univers a un públic més ampli del que ha gaudit fins ara els seus llibres, publicats sobretot a El Cep i la Nansa. Hi ha contes extrets dels cinc llibres publicats entre el 2011 i el 2016, i n’ha inclòs sis d’inèdits de propina, per als lectors que ja el coneguin.

Explicar el per què de les seves obsessions seria difícil. Tant com ho és explicar per què escriu. “És una resposta senzilla i enigmàtica: perquè no puc no escriure”, diu. Bardera va ser un “pèssim” estudiant. Assegura que mai no va llegir cap llibre en la seva etapa escolar. Va suspendre primer de batxillerat dues vegades i se’n va anar de viatge “amb una mà a cada ou” per buscar feina. Anys després tot va canviar, gairebé místicament. “Vaig sentir una crida, una veu que no sé d’on surt. Vaig parar l’orella i m’hi vaig abocar. És paradoxal perquè aquesta veu et subjuga i alhora, si li fas cas, et sents reconfortat i lliure -continua-. Suposo que és la veu de l’inconscient i les tenebres”. Això fa que se senti com un “escriptor mèdium” que canalitza aquesta “brutícia” que ve de la foscor, en una mena de diàleg amb el seu jo inconscient: “A vegades jo mateix quedo esgarrifat”. L’aprenentatge literari va ser autodidacte, però va acabar superant el batxillerat nocturn amb matrícula i llicenciant-se en filosofia. El professor Bardera aboca a la literatura “actes inhumans i sobrehumans tractats al marge de la moral”; “el món de la infantesa, entre cruel i tendre”; “psicòpates que no en són conscients”; “pors, traumes i el món de la psicologia tractada amb sorna”; “la ruralia, els animals i les faules per reflexionar sobre les tares humanes”...

Toni Sala, en un elogiós pròleg, el situa en la línia de Víctor Català, Ruyra, Carner, Calders, Monzó i Pàmies. “La racionalitat monzoniana s’amplia a base de truculència”, hi diu. I tanmateix, Bardera assegura que no suporta Ruyra: “En Toni Sala fa una lectura noucentista de la meva obra i jo em veig com un modernista”, observa, citant de passada Espriu. Però no li sembla malament; tot són mirades. Per perversions, rai.

NEUS CANYELLES

“La vida és un joc que has de guanyar”

‘Les millors vacances de la meva vida’ relata el pas d’una escriptora per un hospital psiquiàtric

“La supervivència sempre havia estat el meu gran problema; aconseguir mantenir-nos a flotació”, diu la protagonista de Les millors vacances de la meva vida, que curiosament és una escriptora que s’anomena Neus, que fa quatre anys que no ha escrit res i que passa una temporada en un centre de salut mental després de dos intents de suïcidi. Neus Canyelles (Palma, 1966) torna a la literatura després d’un parèntesi posterior al premi Mercè Rodoreda del 2013 (Mai no sé què fer fora de casa ). “No té el mínim interès si és un retrat. S’ha de llegir com qualsevol altre llibre. Posant-li el mateix nom és veritat que és més difícil separar la persona del personatge, però això no el fa una autobiografia. Soc conscient que per molt que jo ho digui ningú em creurà”, reconeix. I menys amb frases com: “Tot, tot s’ha convertit en literatura. Les coses bones perquè s’ho mereixen. Les dolentes, per poder-les suportar”.

La ironia recorre aquesta història, començant pel títol: Les millors vacances de la meva vida. En el fons, el llibre és la cerca del camí per escapar d’aquell lloc. Per això la Neus inventarà un joc on lluiten dos equips, les bates blanques i les bates verdes; una metàfora de la hostilitat amb què veu la vida i les estratègies que calen per sortir-ne vius. “La vida és un joc que has de guanyar. De fet, la vida ens l’hem de guanyar, d’una manera o una altra. Jo no he deixat mai de jugar. Per això dic que continuo sent una nena”, afirma l’autora de L’alè del búfal a l’hivern.

Si bé té un rerefons trist i amarg, la novel·la no busca la foscor ni tampoc el retrat documental d’un espai o d’uns interns, sinó que hi troba vida, genera tendresa i empatia des d’una prosa pulcra, honesta i rigorosa. L’autora cita Txékhov i Les petites virtuts de Natalia Ginzburg com a lectures constants. “Jo escric històries molt concretes. Mai faig grans històries sobre temes universals, o temes vigents, o de moda. I el món en què ella viu en aquest temps és reduït i tancat, i troba en aquestes persones una mica d’escalfor”, afirma. En una situació límit, el personatge s’entén millor amb les persones que han passat pel mateix que ella que no pas amb les persones que s’estima més, com la filla, els pares o la parella, personatges satèl·lits i víctimes col·laterals i secundàries del drama. La gent que la societat veuria com a estranya o malalts, ella la comprèn i s’hi troba la mar de bé.

El llibre està esquitxat de dosis de crítica i humor, sobretot amb dards dedicats a la deriva banal del sector editorial. O a les dificultats econòmiques de ser escriptor. De fet, recorda amb vergonya una cerimònia i un acte de màrqueting. “Després del premi, no va passar res d’extraordinari”, diu.