Isabel-Clara Simó va ser una de les escriptores importants i més populars del que s’ha convingut anomenar la generació dels 70. És una generació que no va viure la Guerra Civil però en va heretar el trauma viu i sagnant a través dels pares i dels avis, que hagué de créixer i formar-se sota la rigidesa ideològica i moral del franquisme nacionalcatòlic, que va patir una imposició brutal del castellà i que fins molt tard a la vida, sovint quan ja tenien la vocació literària decidida i perfilada, no va poder relacionar-se amb relativa normalitat amb la llengua catalana.

Abans de continuar, aclarim conceptes. En el cas de Simó i la seva generació, i amb tots els matisos que es vulgui, relacionar-se amb normalitat amb la llengua volia dir una cosa tan elemental i tan crucial com dominar-la suficientment bé per poder fer-la servir per entendre i explicar la realitat i per intentar d’escriure-hi unes obres homologables –per temes, per possibilitats formals, per ambició– a les dels seus coetanis internacionals.

Aquests condicionants de base marcaren molt Simó, a qui les exigències, les lluites i les circumstàncies de la realitat sociopolítica van ocupar-li tant l’atenció com les qüestions estrictament culturals i literàries (tot i que ella argumentaria, i no sense raó, que a la fi mai no hi ha qüestions estrictament culturals i literàries). En aquest sentit, el seu prolífic articulisme va servir-li per mostrar, d’una manera combativa i frontal, amb més tremp ideològic que profunditat analítica, el seu compromís amb les causes del feminisme, de la llengua catalana i dels Països Catalans.

Els terribles desavantatges que patiren els escriptors de la generació dels 70 durant els anys de formació van tenir un contrapès en els avantatges que tingueren durant l’última joventut i tots els anys de maduresa. El desmantellament del sistema cultural franquista els va permetre, encara joves, trobar o fer-se un lloc dins l’emergent sistema cultural català que va crear-se durant els anys 70 i principis dels 80. A més, l’aparent normalitat i la notable bonança econòmica de què va fer gala el sistema editorial català durant les dècades dels 80, 90 i principis del 2000 van permetre que autors com Simó publiquessin en editorials de prestigi, guanyessin premis ben dotats econòmicament i es posessin a l’abast d’un públic lector prou nombrós.

Simó va ser una de les escriptores que més van aconseguir fer-se un públic i fidelitzar-lo. I ho va aconseguir mitjançant unes novel·les, en general, escrites amb molt d’ofici i amb una clara vocació popular, sovint articulades al voltant de trames un punt fulletonesques i protagonitzades per personatges –molts d’ells dones– que es troben en situacions difícils o dramàtiques –la Dorothy de La salvatge, la Mercè de La vida sense ell– i que s’hi han de sobreposar.

De moltes de les seves novel·les, Isabel-Clara Simó en va vendre milers d'exemplars, si bé ella va lamentar més d’un cop que la crítica i els mandarins culturals no les havien llegit i valorat com es mereixien. Estaria bé que, en un futur més o menys immediat, les més rellevants i les més populars novel·les de Simó estiguessin a l’abast del públic i fossin llegides i comentades a fons i es ponderés rigorosament quin lloc han d’ocupar dins la història de la literatura catalana. Un lloc que ja és segur que Simó ocuparà sempre és el d’haver estat una escriptora seguida i estimada per molts lectors.