Barcelona

Sílvia Cantos: "Encara hi ha massa gent que s'incomoda quan es parla de sexe"

L'escriptora debuta amb 'Ulls de nit', la història d'una dona solitària i marcada per les absències

L'escriptora Sílvia Cantos a Vilassar de Mar / MANOLO GARCÍA Zoom

Feia temps que el personatge de la Lia acompanyava la Sílvia Cantos (Argentona, 1980) per tot arreu. La història d'una dona solitària i amb una cuirassa de pedra ressonava pels seus pensaments fins que es va animar a fer-ne una novel·la. Dos anys després, l'aventura ha arribat a bon port. Amb Ulls de nit (Columna), aquesta bibliotecària i gran amant de la literatura ha fet realitat el somni de publicar la seva primera novel·la, el relat d'una llibretera introvertida i marcada per dues grans absències, però també per la història d'amor d'un estiu que no va saber viure plenament. 

"Tenia ganes de reivindicar la dona que no necessita el príncep blau que la salva", explica Cantos, que descriu la protagonista com una persona "que es val per ella mateixa, moderna, que si vol alguna cosa la va a buscar". Però rere aquesta façana de seguretat i determinació, l'escriptora ha construït un personatge amb les seves febleses. "Volia mostrar que una dona forta pot ser també fràgil, que tothom té els seus moments de debilitat. M'interessava fer un personatge complex, que no fos llis ni planer", assenyala l'autora, que des de fa onze anys condueix un programa sobre literatura a Vilassar Ràdio. Les converses amb els escriptors, diu, la van ajudar a donar forma a la novel·la. "Cada setmana he gaudit d'una masterclass durant mitja hora en antena, parlant amb un autor de la seva novel·la i del procés creatiu", diu Cantos, que cita en especial les obres de Núria Pradas, Sílvia Soler, Blanca Busquets i sobretot Xavier Bosch com a referents. "El Xavier Bosch és un autor excepcional, amb una capacitat literària extraordinària", assegura.

Una gran història d'amor

La Lia d'Ulls de nit es presenta al lector com una protagonista alliberada, però aviat emergeixen els esculls del passat que impedeixen que sigui del tot feliç. Un viatge al poble italià de Positano quan tenia poc més de 20 anys va deixar-li una empremta que encara batega i que, dècades més tard, resorgeix de sobte. "Positano és la gran història d'amor de la Lia. Allà coneix en Joan, i ell se li entrega amb el cor destapat. Però ella encara té molt recent la pèrdua del pare i no està preparada per donar-se plenament", subratlla Cantos. 

La passió amb la qual els dos amants connecten i l'entorn idíl·lic que els acull fan d'aquell viatge una experiència màgica i vibrant, plena de sensualitat i plaer. A l'hora d'escriure sobre la sexualitat dels protagonistes, Cantos explica que "no buscava ser grollera ni vulgar, sinó l'elegància", però sense renunciar a "deixar escenes descarnades per provocar sensacions, que és el que volen tots els autors", afegeix. "Encara hi ha massa gent que s'incomoda quan es parla de sexe. Cal donar-li la naturalitat que ha de tenir, com una part sana i necessària de la vida", reivindica. 

Per a l'escriptora, la sexualitat és "un dels elements importants de la vida" i a la novel·la volia que hi sortissin tots. Els components que configuren Ulls de nit són, segons l'autora, "la família, els amics, l'amor, el sexe, la maternitat i el dol". I precisament la pèrdua primer de la mare, durant la infantesa, i després del pare, en la joventut, resulten essencials per entendre els clarobscurs de la Lia. "Sempre es diu que som la suma de les nostres experiències. Però penso que també som la suma de les nostres absències, i que a vegades ens poden marcar el nostre camí", destaca l'escriptora. 

La novel·la explora com les pèrdues han impactat en la protagonista i li han esculpit el caràcter. "Sovint em pregunten si m'identifico amb la Lia, però on hi ha més part de mi és en la relació de la protagonista amb el pare –explica Cantos–. Vaig perdre el meu pare per un càncer, després d'estar més de sis anys malalt. Va ser difícil, vaig patir molt, i la seva pèrdua em va costar molt d'acceptar, també temps després". El capítol en què relata la mort del pare a l'hospital és, en paraules de l'autora, "on hi ha més veritat" perquè beu directament de la pròpia experiència. 

La literatura ressegueix tota la trajectòria de la Lia al llarg de la novel·la, com un refugi en què la protagonista sempre sap que hi pot entrar i escapar-se de la realitat. Al llibre hi ha desenes de referències literàries perquè, per a l'autora, "era gairebé impossible" escriure'l sense parlar-ne. "Sempre he pensat que els llibres són el lloc idoni per passar-hi els millors i els pitjors moments. Permeten oblidar-te de tot i convertir-te en una altra persona, i això ho aconsegueixen molt poques coses", afirma l'escriptora, que obre les portes als lectors a entrar a la llar de la Lia i endinsar-se en la seva història.