PENSAMENT
VALÈRIA GAILLARD
Barcelona

Sami Naïr: “L’extrema dreta, segons Beauvoir, s’ha de combatre amb una batalla frontal”

Sami Naïr, europarlamentari socialista fins al 2014, reivindica a 'Acompañando a Simone de Beauvoir' la figura de la intel·lectual francesa

Diu que Simone de Beauvoir (1908-1986) el va “adoptar” als anys setanta. Aleshores, Sami Naïr (Tilimsen, Algèria, 1946) era un jove catedràtic de ciències polítiques, lluitador contra la Guerra del Vietnam i fascinat per la filosofia de Sartre, amb qui coincidia sovint. Finalment li van proposar vincular-se amb la revista Les Temps Modernes,que va dirigir als anys 80. El politòleg francès, europarlamentari socialista fins al 2014, reivindica la seva “protectora” a Acompañando a Simone de Beauvoir (Galaxia Gutenberg).

D’entrada deixa clar que el seu llibre no és cap biografia.

No, tot i que encara no n’hi ha cap de satisfactòria. No conec cap dona al món amb una presència tan important i estesa com ella. Arreu del món, les dones la reivindiquen com a patrimoni propi. Vaig escriure aquest llibre -el primer que li dedica un home-, perquè vaig tenir la sort de conèixer-la, de treballar amb ella i de mantenir-hi una relació afectuosa, perquè era rígida, però quan donava el seu afecte a algú el feia de la seva família.

Això és el que més sorprèn del seu llibre: sentir la vivor de la seva veu.

Conservo una cinta d’una entrevista d’unes vuit hores en què vam parlar de tot. Aquí hi he posat una petita part. En la versió francesa del llibre que preparo n’hi posaré més.

Els últims estudis sobre Beauvoir posen l’accent sobre les seves contradiccions, la relació amb Sartre...

Entre ells hi havia una igualtat total i és mentida que Sartre la maltractés. La gent no entén la relació en el seu context històric i tampoc com era Simone de Beauvoir. Van estudiar junts literatura i filosofia. Ella tenia molt clar que no volia ser filòsofa, sinó escriptora. Sartre, en canvi, volia dedicar-se a la filosofia, per bé que va escriure teatre i assajos. De seguida es va fer famós amb La nàusea a finals dels anys 30. La filosofia aleshores era la reina dels sabers i la literatura quedava en segon terme. Sartre apareixia com el més important. Però ella va obrir un camí més important que el de Sartre: la investigació sobre què és la dona en la societat humana, que va recollir a El segon sexe, un assaig que avui és més important que la filosofia de Sartre.

On rau la seva vigència?

En el fet que posa en dubte el vincle fonamental que hi ha en qualsevol societat humana al llarg de la història: la dominació del sexe masculí sobre el femení. Ella tenia una concepció del gènere particular: només n’hi havia un, l’humà, que s’articulava en masculí o femení. Defensava que el sexe no determina en essència l’ésser humà, cosa que està confirmant la biologia moderna, ja que s’ha vist que els cervells dels bebès no tenen sexe.

Compartia amb Sartre la visió d’un pensament actiu i compromès.

Veien la filosofia com a acció: l’ésser humà emet sentit i està compromès per tots els seus actes, fins i tot quan no actua. La filosofia havia de parlar d’això. A Sartre no li interessava elaborar una teoria general del coneixement, sinó una fenomenologia de la consciència.

Com Merleau-Ponty?

Amb ell va preparar els exàmens a la Sorbona. Va ser una generació brillant, amb Raymond Aron, René Maheu -el primer pretendent de Beauvoir i qui va presentar el Castor a Sartre-, Paul Nizan -el més escriptor de tots-, Claude-Lévi Strauss... Tots estaven junts i han dominat la cultura francesa fins ara. Els que van venir després, Michel Foucault, Deleuze, són grans pensadors, però no tenen la mateixa brillantor.

Per què ha mort la figura de l’intel·lectual compromès?

La seva funció s’ha transformat per culpa del poder terrorífic dels mitjans de comunicació. Els intel·lectuals s’han convertit en màquines mediàtiques de promoció. Alguns apareixen i desapareixen ràpidament, perquè, com deia Godard, la funció de la televisió és fabricar oblit. Aquest vincle ha fet abaixar el nivell en tots els sectors. A més, han desaparegut els relats del futur, d’una perspectiva del que vindrà. Les transformacions que vivim fan que el saber ara ho tingui molt difícil per interpretar el que està passant. Des de la intel·lectualitat no hi ha la capacitat d’estructurar cap discurs nou.

Un dels aspectes més espinosos de Beauvoir i d’aquella generació va ser el seu posicionament envers el comunisme.

“El marxisme és l’horitzó insuperable de la nostra vida”, deia Sartre. Volia donar-ne una interpretació que no fos dogmàtica i que respectés la llibertat i l’individualisme, tot i que sabia que rere el mur hi havia una societat dogmàtica en nom de la col·lectivitat, etc. El pinyol del seu pensament és com respectar la llibertat de l’individu. Ara el marxisme ha desaparegut com a paradigma d’interpretació de la realitat, cosa que no vol dir que dins del marxisme no hi hagi elements que puguem fer servir per interpretar la realitat. Només les noves generacions ho podran fer.

¿En quin estat d’ànim va morir Beauvoir? Era optimista?

Era conscient que la batalla per l’emancipació de la dona és mil·lenària. Perquè la dona pugui convertir-se en un ésser humà respectat com a tal, cal transformar la mirada que l’home té sobre ella, que és sexual. Cal destruir el mur que la societat masculina té als ulls i que impedeix l’autèntica emancipació. El sexe existeix feliçment, com l’amor, però no ha de ser l’excusa per sotmetre la dona: parlem d’un procés mil·lenari. També era conscient que tot el que s’havia aconseguit podria desaparèixer de sobte perquè sempre hi ha forces ocultes que poden emergir i esclafar les dones. Qui ens hauria de dir, si no, en una societat democràtica de més de 40 anys com l’espanyola, que avui tindríem veus dient barbaritats sobre les dones! La democràcia és tan fràgil que pot desaparèixer d’un moment a l’altre.

Què opinava Beauvoir de l’extrema dreta?

Per a ella només hi havia una possibilitat: la batalla frontal, passar a l’ofensiva, mentre que els polítics es posen a la defensiva per sistema. L’extrema dreta no és civilitzada, posen en el centre de la seva estratègia la força. Així no es pot negociar.