JOSEP VALLVERDÚ
Escriptor

El meu Rovelló

El Rovelló és com un fantasma simpàtic que sempre m’ha fet companyia

Una de les il·lustracions del clàssic de Vallverdú Zoom

En una sala d’exposicions a Agramunt, una senyora jove que duia una nena, se’m va acostar i va informar la filla: “Veus? Aquest senyor és el pare del Rovelló”. Ho vaig trobar encertat. A una criatura de quatre anys no han de presentar-m’hi com a autor, escriptor o creador. En canvi, pare estableix immediatament la complicitat. La criatura possiblement coneixia el gosset per l’adaptació en dibuixos animats i va mirar-me amb uns ulls com només tenen els nens davant un bon gelat. Admiradora del gosset, estava encantada de conèixer la persona que més devia estimar el Rovelló.

El Rovelló és un personatge simpàtic, que conquereix del tot la complicitat del lector. El vaig escriure l’any 1968 en un temps molt positiu i engrescador per a mi: tenia 45 anys, era a l’estiu, acabàvem d’estrenar la casa a Puiggròs, a les Garrigues. Amb el Rovelló començava també aquell any el periple de Catalunya Visió, i havia acabat la redacció de Proses de Ponent, tres títols que resumien tres vessants de la meva producció: juvenil, viatges i assaig-crònica.

Escrit en una barraca

De vegades em demanen: “¿És veritat que per escriure Rovelló et vas fer una cabana?” És un detall que estimula la tafaneria. En l’ampli terreny de què disposava, bastir una barraca de troncs i canyes, posar-hi una soca d’ametller degudament preparada per al suport de la petita Olivetti, no era difícil. Em sentia una mica com un Crusoe a punt de començar una nova novel·la.

Jo no tenia gos, i em vaig plantejar un llibre amb un quisso de protagonista, un gos que fos una mescla de tots els gossos possibles... I, havent viscut al camp, n’havia vist una pila. Diuen que les experiències d’un gos durant el seu primer any de vida equivalen poc o molt a les d’un minyó o mosseta fins als vuit o nou. Aprenentatge directe, caigudes, tafaneries amb mal resultat, perills, conquestes, triomfs i desfetes, lliçons del dia a dia. Per tal que el gos protagonista tingués quelcom d’original, vaig fer que fos ensinistrat a trobar rovellons, tal com fan amb la tòfona els gossos tofoners. Per què no? El llibre el vaig redactar en quartilles apaïsades i en onze tirades, a les tardes, sota el gratar de les cigales. Com saben els lectors, és un relat lineal, les aventures corren per tot el text. Aquest original el conserva el meu biògraf i principal crític, Josep Maria Aloy.

Quan va guanyar el premi Josep Maria Folch i Torres 1969, convocat per La Galera, Joan Triadú, que havia endevinat el bon futur que esperava al llibre, no va dubtar a fer-hi una introducció. El llibre ha esdevingut un clàssic, i per a mi un goig: durant una temporada algunes famílies batejaven el seu gosset amb el nom de Rovelló. Ja sé que la versió televisiva va ser divulgada arreu del món, però també haig de dir que el llibre es manté; les reedicions sovintejades ho confirmen. El Rovelló és com un fantasma simpàtic que sempre m’ha fet companyia.