Literatura
Barcelona

Paul Valéry i Rainer Maria Rilke: dos clàssics que es poden tornar a llegir en català

Adesiara publica 'Tal qual', de l'autor francès, i Flâneur presenta les 'Elegies de Duino'

Paul Valéry / WIKIPEDIA Zoom

“Els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, les bestioles, el temps –i el seu propi contingut”, escriu Paul Valéry a Literatura, una de les seccions de Tal qual, recull de pensaments, aforismes, cròniques, esbossos d’assajos i materials breus –però d’un valor indiscutible– que acaba de publicar Adesiara per primera vegada en català, en traducció d’Antoni Clapés i amb un assaig introductori en profunditat de Jordi Marrugat. Apareguts per primera vegada en francès en dos volums, el 1941 i el 1943, van culminar, juntament amb la cinquena i última entrega de Variété (1944), l’obra “de l’intel·lectual europeu de referència dels anys vint i trenta”, segons assegura Marrugat. “Va ser una gran figura humanista: va escriure sobre tot i amb coneixement”, diu Antoni Clapés, que va començar a traduir Valéry a principis del 2018, “gràcies a l’entusiasme de Jordi Raventós”, que des d’Adesiara ha aconseguit, en poc més d’una dècada, publicar llibres inèdits en català o descatalogats de T.S. Eliot, Jane Austen, Guillaume Apollinaire, Cèlia Suñol, Nikos Kazantzakis i Bertolt Brecht; en l’apartat de clàssics llatins i grecs ha editat noves traduccions de les Odes d’Horaci i l’Art d’enamorar d’Ovidi, a més del volum Saviesa grega arcaica, que reuneix el pensament presocràtic.

“Encara que Valéry escrigués els fragments de Tal qual fa més d’un segle, en alguns casos, com el Quadern B 1910, quan els llegeixes ara t’adones de la seva vigència –explica Clapés–. Costa que un text es mantingui així de bé al cap de tant de temps. Això demostra que les observacions de Valéry s’acosten a l’essencialitat del pensament que buscava”.

Atzar i èxit

Després del purgatori –gairebé inevitable– que va passar després de morir, un grup d’intel·lectuals parisencs, encapçalat per Philippe Sollers, “va tornar a posar en solfa Valéry”. A través de la revista Tel quel el 1960, i especialment del número que li van dedicar, es van adonar que l’autor d’El cementiri marí “deia coses que ells compartien, tot i formar part de l’avantguarda”. Classicisme i ruptura es donaven la mà una vegada més en les consideracions de Tal qual, “l’única edició íntegra en una altra llengua que no sigui el francès”, segons Antoni Clapés ha comprovat a l’edició de La Pléiade. “Una cosa reeixida és una transformació d’una cosa fracassada. Per tant, una cosa fracassada només ho és per abandonament”, hi llegim. O bé: “El fet de despertar-se dona als somnis una reputació que no mereixen”. I encara una tercera, que sembla sortida d’un annex al manifest surrealista: “Un home confiava totes les seves decisions a l’atzar. No li va anar pitjor que als altres que reflexionen”.

Jordi Marrugat destaca que en l’origen de la força de la proposta de Paul Valéry hi ha “la desconfiança cap a la literatura” que té a partir del 1892, quan durant una nit d’octubre, a Gènova, viu “una experiència crítica i transformadora” que el porta a deixar el simbolisme pel qual començava a ser reconegut –l’autor tenia només 20 anys– i explorar nous camins. “El simbolisme busca «la música abans de qualsevol altra cosa», en paraules de Verlaine –recorda Marrugat–. Valéry proposa buscar el rigor i la precisió. La musicalitat queda sotmesa al sentit, que ha de ser com més exacte millor”. També la figura del poeta evoluciona des del maleïtisme cap a l’individu comú.

Marrugat, especialista en postsimbolisme –hi va dedicar la tesi doctoral, editada a Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 2015, a partir de la figura de Josep Carner– explica també al pròleg l’impacte de Valéry en alguns dels autors més destacats del panorama català de les primeres dècades del segle XX. “Carles Riba el cita sovint en les seves crítiques literàries i en poemes, però, més que estar influït per Valéry, més aviat hi coincideix –diu–. Passa el mateix amb J.V. Foix, amb qui comparteixen la idea d’Europa. La teoria de l’ham poètic de Carner també té una correspondència amb amb la relació entre “els versos donats i els versos calculats de Valéry”. Marrugat ha trobat correspondències entre el foixià “És quan dormo que hi veig clar” i “És el somni qui hi veu clar” de Valéry. “A Tal qual, Valéry defensa que tots imitem –diu–. Si creem una cosa totalment nova, ningú no la podrà entendre. La sorpresa no és tan important com la convenció, que cal acceptar per renovar-la”.

Rilke, pintat per Paula Modersohn-Becker Zoom

Rilke, pintat per Paula Modersohn-Becker / WIKIPEDIA

Un dels cims de Rilke

Mig any després de la traducció de Dues històries de Praga a càrrec de Ramon Farrés –publicada a Adesiara– i un any més tard de l’aparició de La cançó de l’amor i de la mort del corneta Cristòfol Rilke a Ensiola (en traducció de Guillem Nadal), l’editorial Flâneur presenta una nova traducció integral de les Elegies de Duino, després de les de Manuel Balasch (Proa, 1995) i Jaume Medina (Lleonard Muntaner, 2009), a càrrec de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago. S’hi van posar després d’assistir “al seminari que, sobre aquest llibre cabdal, impartia el crític i professor Sam Abrams a l’Ateneu Barcelonès l’estiu del 2018”.

Publicades el 1922, el mateix any que l’altre cim poètic de maduresa de l’autor, els Sonets a Orfeu, les Elegies de Duino, escrites al llarg d’una dècada, reflecteixen, “àmpliament desenvolupats, els temes nuclears de l’obra rilkeana –afirmen els traductors–: la fascinació que el poeta sent per la figura de l’àngel, per les morts prematures i pròximes, pels herois, pel concepte de l’obert (“das Offene”), per les dones víctimes d’un amor no correspost, per la relació entre els vius i els morts i aquests dos mons, diferents però connectats, o per la gestació de la pròpia poètica”. Les deu elegies, acompanyades de notes aclaridores de Fulquet i Santiago, “representen la culminació de l’antiga tradició de l’elegia, que es remunta a la Grècia antiga”, explica Abrams a l’epíleg El crit que es va sentir per tot el món. La “infrangible actitud no rupturista” de l’escriptor nascut a Praga el 1875 i mort a Montreux el 1926 li van permetre sintetitzar “tradició i modernitat” sense oblidar les aportacions cabdals de Hölderlin i Wordsworth al segle XIX.

El llibre de Rilke aconsegueix vehicular en un sol discurs elements de “la poesia narrativa, la dramàtica i la pròpiament lírica”. Abrams assegura que no ha llegit mai “cap obra de la potència de les Elegies de Duino que expliqui en una desena de poemes, que sumen només 859 versos, el drama i la meravella de la vida d’una manera tan concentrada, intensa, matisada, rigorosa, intel·ligent, profunda, sensible i veraç”. Dos fragments: “L’heroi és estranyament pròxim als morts joves. Durar / no li importa. La seva aurora és existir, / avança sempre i s’endinsa en la canviant constel·lació / del seu perill permanent” (Elegia sisena); “Només nosaltres veiem la mort. L’animal lliure / té el seu final sempre al darrere, / i al davant, Déu; / i quan camina, camina / en l’eternitat, com brollen les fonts” (Elegia vuitena).