Obituari
Barcelona

S'apaga la veu crítica, curiosa i incansable de Patricia Gabancho

Nascuda el 1952 a Buenos Aires, ha publicat una vintena d'assajos i la novel·la 'La néta d'Adam'

Patricia Gabancho, al jardí de l'Ateneu Barcelonès / ARA Zoom

“Marxant una ressenya d’Elena Ferrante. Ja buscaràs què vol dir 'Frantumaglia', és un títol ben estrany. Em poso amb el següent”. Fa dues setmanes, Patricia Gabancho adjuntava a aquestes paraules l’últim article per a l’ARA Llegim, on col·laborava des del 2014, que serà publicat dissabte. El proper llibre que volia llegir era 'Esperança dins la foscor', de Rebecca Solnit, però el càncer de pulmó contra el qual lluitava des de fa mesos l’hi ha impedit. Ahir al migdia, la periodista i escriptora moria als 65 anys, deixant una polièdrica i extensa obra assagística i causant una commoció notable en el món cultural.

“A la Patricia li encantava escoltar què tenien a dir els altres –explicava ahir l’historiador i president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas–. Tenia vocació de posar en contacte uns i altres per enriquir el teixit cultural”. Casassas recordava amb la veu trencada “els cèlebres sopars a casa de la Patricia”. Un dels molts convidats que havia rebut era l’editor Quim Torra. Li va acabar publicant el llibre de converses amb Isabel-Clara Simó 'Converses al voltant d’una tassa de te' (A Contravent, 2011). “Sempre ajuntava grups heterogenis de gent –feia memòria Torra–. Els dos temes de conversa que predominaven eren la literatura i la política”.

Una catalana d’Argentina
“Els objectes tangibles de la memòria són a les teves mans: el problema de viure a 11.000 quilòmetres de distància de casa teva, com és el cas de la protagonista del llibre, és que quan ha de buidar el pis de la mare li toca llençar papers, fotos i llibres que no pot emportar-se”. L’any 2012, Gabancho guanyava el premi Prudenci Bertrana amb 'La néta d’Adam' (Columna), on explicava la breu tornada d’una catalana d’arrels argentines a Buenos Aires a conseqüència de la seva mort. La novel·la, d’arrel autobiogràfica, va servir a l’autora per mirar cap enrere i passar comptes amb els orígens.

Nascuda el 1952 a Buenos Aires, Gabancho va estudiar la llengua i la cultura catalanes a l’Argentina, en paral·lel a la carrera de periodisme. Es va instal·lar a Barcelona el 1974, poc abans de fer 22 anys, ciutat on va residir des de llavors. “La primera feina de la Patricia va ser a la revista Canigó, que dirigia el meu marit, [Xavier Dalfó]”, deia Isabel Clara-Simó, molt trasbalsada:eren pocs els que sabien que Gabancho estava malalta, i encara menys els que coneixien el seu últim ingrés a l’hospital. “La Patricia va conèixer de seguida la intel·lectualitat del moment i no va trigar a fer-se catalanista –afegia–. Un dels aspectes més interessants d’ella va ser que tot s’ho mirava amb un esperit molt crític. La seva aportació en camps com la història, l’urbanisme, el feminisme, la política i la cultura és sòlida. La trobarem a faltar”.

Història, política i Ateneu

Més endavant, Gabancho va treballar al Diari de Barcelona i va col·laborar en diaris com l’Avui i El País i en tertúlies radiofòniques i televisives, entre les quals destaquen Els matins de TV3 i 8 al dia, en l’etapa dirigida per Josep Cuní. Actualment escrivia a l’ARA, el 'Nació Digital' i 'El País'.

El seu periple editorial va començar el 1980 amb 'Cultura rima amb confitura' (Edicions 62), i des de llavors va publicar una vintena llarga de títols. “La seva producció és prolífica i amb molta coherència –assegurava Jordi Casassas–. La pèrdua de la Patricia és enorme, i m’agradaria destacar-ne tres aspectes. El primer era el seu paper com a intel·lectual: tenia un coneixement aprofundit de la trajectòria històrica i cultural del país, fet que li permetia ser una bona periodista de fons i alhora una comunicadora enèrgica. El segon va ser el seu paper crucial en la posada al dia i democratització del projecte de l’Ateneu Barcelonès des del 2014”.

Casassas va destacar també el seu activisme: “Amb el temps s’havia fet una patriota de pedra picada. El 2011 va ser una de les fundadores de l’Assemblea Nacional Catalana”. En aquest sentit, en la producció de Gabancho destaquen títols com 'El fil secret de la història' (La Campana, 2008), 'Crònica de la independència' (Mina, 2009) i 'El preu de ser catalans' (Meteora, 2007). “És un llibre que va obrir els ulls a molta gent –deia l’editor Jordi Fernando–. Si es rellegeix ara et cau l’ànima als peus, perquè la Patricia va tenir el poder d'anticipació de veure la gran injustícia que Catalunya patia com a país”. Assajos divulgatius com aquest van ser molt populars: d’'El preu de ser catalans' se’n van vendre més de 15.000 exemplars. Molt abans d’això, a la dècada dels 80, Fernando havia conegut a Gabancho quan era cap de publicacions de l’Ajuntament i ella va agafar el relleu de Xavier Febrés, llavors el seu marit, a l’emblemàtica col·lecció 'Diàlegs a Barcelona'.

“Més enllà dels vincles amb l’independentisme, la Patricia va ser una gran autora sobre la ciutat, que coneixia molt bé –explicava Quim Torra–. En va parlar a 'Caminar Barcelona' [Columna, 2016] o en títols on barrejava història i feminisme, com 'Les dones dels 1714' [Columna, 2014]. L’últim assaig que va publicar, 'Amalia i els esperits' (Arpa, 2017), combinava les gestes de l’espiritista Amalia Domingo amb les pulsions i moviments socials de la Barcelona de finals del segle XIX. “Som més escèptics, però sempre hi ha gent que es fa preguntes que ni la ciència ni la religió saben respondre”, afirmava fa uns mesos una autora que no es deixar d’interrogar mai pel món que l’envoltava.