Obituari
Barcelona

Mor el crític literari, escriptor i humanista George Steiner als 90 anys

Entre els seus llibres destaquen 'La muerte de la tragedia', 'La poesia del pensament' i 'Errata'

George Steiner / XAVIER BERTRAL Zoom

"Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. No hi ha un sol dia en què no desapareguin discos clàssics". George Steiner explicava com se sentia a Carles Capdevila en aquesta entrevista que el director fundador de l'ARA va fer-li a Cambridge el 2015, on vivia des de feia anys, retirat de la docència. Steiner, que en aquells moments tenia 85 anys, no amagava la seva salut fràgil, que li ha impedit escriure durant l'últim lustre de la vida. 

Steiner, que ha mort a Anglaterra als 90 anys, deixa una prolífica obra crítica i assagística al darrere, que va arrencar en francès a principis de la dècada dels 60, amb Tolstoi o Dostoievski (1960, en castellà a Siruela), en què recollia una bifurcació literària que molts estudiants d'humanitats i literatura han hagut d'assumir: o seguir l'obra (i l'aposta estilística i moral) de l'autor de Guerra i pau o la del responsable de Crim i càstig. Amb La muerte de la tragedia (Siruela, 1961) i Lenguaje y silencio (Gedisa, 1967), Steiner va ampliar el seu camp d'interessos, observant, en primer lloc, les arrels, metamorfosis i present –extingit– de la tragèdia i, en segon lloc, estudiant l'evolució de les funcions del llenguatge des de la Grècia clàssica fins a Samuel Beckett, passant per l'Edat Mitjana, la iconoclàstia lírica de Charles Baudelaire i les deformacions dels règims totalitaris. 

Nascut el 23 d'abril del 1929 a París, fill de jueus austríacs que el van educar en l'estudi dels clàssics i de la paraula, Steiner va créixer dominant tres llengües –l'alemany, el francès i l'anglès–, segons recordava al volum de memòries Errata (1997), que va recuperar l'editorial Arcàdia el 2018. Allà hi escrivia que “Shakespeare és tragicòmic fins al moll de l’os, com ho és la nostra existència", i denunciava que "els atacs a l'anomenat elitisme amaguen una vulgar condescendència" i que "la simplificació, l'anivellament, l'edulcoració que ara prevalen arreu excepte en l'educació més privilegiada, són criminals". 

Un defensor de l'Europa de les cultures

George Steiner va reflexionar sobre el "buit moral i emocional" que la decadència dels sistemes religiosos institucionals havia deixat a la cultura occidental a Nostalgia del absoluto (Siruela, 2001). També va recordar que, sense la centralitat de les cultures a l'hora de configurar una identitat rica i tolerant, Europa no anava enlloc (La idea d'Europa, Arcàdia, 2004) i va elogiar la importància de la traducció com a configuració de la tradició occidental a Después de Babel (1978, en castellà a Fondo de Cultura Económica). Va col·locar, en definitiva, la literatura al centre del seu pensament inevitablement comparatístic.

L'humanista va donar classes en nombroses universitats, des de Massachusetts a Oxford, Innsbruck, Princeton, Ginebra i Cambridge. Va publicar també un centenar llarg de crítiques literàries a la revista The New Yorker, recollides al volum George Steiner en The New Yorker (Siruela, 2009). No és tan coneguda, però, la seva faceta com a narrador, que va cultivar en nouvelles com El año del señor (1964), El traslado de A.H. a San Cristóbal (1992) i Prueba y tres parábolas (1992). Quan va haver abandonat la idea de convertir-se en novel·lista la va reciclar en format memorialístic en el volum Els llibres que no he escrit (Arcàdia, 2008), en què explicava set projectes literaris que, per un motiu o un altre, van fracassar.

El seu últim gran assaig va ser La poesia del pensament (Arcàdia, 2011), en què plantejava un recorregut històric –des de l'hel·lenisme fins a Paul Celan– indagant en els vincles entre creació i filosofia. El 2015 encara explicava que intentava "estudiar i aprendre", rellegint els clàssics grecs i la Divina Comèdia del Dant, el teatre de Shakespeare i també alguns poetes contemporanis. Per quin motiu?, li preguntava Carles Capdevila. I responia: "Perquè l'aprenentatge és l'oxigen de la supervivència".