ELS LLIBRES I LES COSES

George Steiner posa a prova la nostra humanitat

George Steiner  Posa a prova la nostra humanitat / ARA Zoom

El pare de George Steiner era un orgullós jueu agnòstic amb una lucidesa que el va portar a fugir aviat de l’Àustria hitleriana per instal·lar-se primer a París i després als EUA. Era un home il·lustrat, pessimista, poliglot, expert en finances, que quan el seu fill tenia 6 anys ja li llegia la Ilíada. Així doncs, Steiner, que complirà 90 anys el 23 d’abril que ve, des de ben petit va assimilar com a ideals l’estudi i l’ànsia de coneixement, l’adoració dels clàssics, de la paraula. Homerià, shakespearià, tolstoià... Va créixer amb tres llengües habituals a casa: alemany, francès i anglès. Fora de corrents i modes, la seva obra poua en una passió humanista, en la comprensió de l’altre, en l’admiració i l’aprofundiment, a través de la literatura, de la fragilitat humana: “Shakespeare és tragicòmic fins al moll de l’os, com ho és la nostra existència. Sap que algú està naixent al costat d’on hi ha la mort, o fins i tot al pis de sota. Sap que mai no és només mitjanit o migdia”.

Editorial Arcàdia ha recuperat la traducció que Albert Mestres va fer el 1999 de l’obra autobiogràfica Errata, un text cabdal per entendre qui és i què pensa Steiner, ell mateix ja esdevingut un clàssic del pensament literari. I què pensa? Doncs, per exemple, que “els atacs a l’anomenat elitisme amaguen una vulgar condescendència” i que “la simplificació, l’anivellament, l’edulcoració que ara prevalen arreu excepte en l’educació més privilegiada, són criminals”. Li repugnen l’utilitarisme i l’hedonisme dominants, també a la universitat. Creu que deshumanitzant l’ensenyament (convertint-lo en una cursa de normes, notes, dígits, títols...) deshumanitzem l’estudiant, perdem la màgia del saber, de l’aprendre.

També li preocupa la deshumanització de l’altre. Del jueu, del refugiat, de l’immigrant. “Hi ha un personatge fonamental en les llegendes, nombroses a la Bíblia, però també en la mitologia grega i en d’altres: l’estranger a la porta, el visitant que truca al capvespre, cansat del seu viatge. A les faules aquest personatge és sovint un déu disfressat o un emissari diví que posa a prova la nostra hospitalitat. Voldria pensar en aquests visitants com en els autèntics éssers humans”. Perquè, al capdavall, es pregunta: “Quina altra presència humana pot ser-me més estranya que, a vegades, la meva pròpia presència?”

També ha volgut humanitzar la crítica literària. Creu que la millor és la que sap mostrar els seus límits, igual com són evidents els límits de les paraules -de la racionalitat- per explicar la música. La música “és aliena a la veritat i la falsedat [...] No és casualitat que fos Nietzsche, embriac de la música, qui postulés «el més enllà del bé i el mal», el més enllà de la ingenuïtat de la «veritat»”. I tot i que el que ens fa humans és la paraula, “no hi ha cap cultura o comunitat sense música”, la qual “posseeix els homes i les dones però ells no la posseeixen”. La música se situa més enllà de l’intel·lecte, del llenguatge, del meravellós do de la paraula: “Babel va ser el contrari d’una maledicció”, defensa Steiner, per qui “no existeix cap llengua petita, cap sintaxi primitiva” i per qui “la mort d’una llengua és la mort d’un món”. Cada mort d’una llengua resta “esperança” en la humanitat.

Poc o gens polític -es considera un “anarquista platònic”-, Steiner desitjaria qualsevol ordre social “que sigui capaç de reduir, per poc que sigui, la quantitat d’odi i dolor de la circumstància humana. I que permeti a l’excel·lència privacitat i espai per respirar”. O, dit d’una altra manera, que permeti la matemàtica pura, la música, la poesia, l’especulació filosòfica. És a dir, “l’esplendor de l’inútil (el daimon socràtic)” que ens redimeixi d’Auschwitz i de la “pesta bubònica del populisme capitalista”. Que ens salvi d’un “present futur” en què la saviesa i bellesa del passat -dels clàssics- ja no compta.