"La renovació pedagògica sempre ha estat molt heterogènia i plural". La renovació és l’autèntica tradició educativa de Catalunya: des de la pionera Rosa Sensat fins avui, hi ha un fil roig constant d’innovació, de voluntat d’estar al dia, de millora permanent. Renovació no ha volgut dir mai, ni abans ni ara, anar en contra dels coneixements ni de la memòria, tal com es vol caricaturitzar avui el treball per competències o per projectes. L’important, en tot cas, no són els mètodes ni les tècniques, sinó l’objectiu formatiu. Les bones i els bons mestres sempre han estat flexibles i pragmàtics des de l’empatia amb l’alumne, i des de l’exigència i l’autoexigència.
Això és el que defensa el llibre La renovació pedagògica ahir i avui, de Xavier Besalú, número 1 de la nova col·lecció d’assajos Minerva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, entitat que ara celebra el seixantè aniversari i que va ser clau, durant el franquisme, per recuperar i actualitzar el llegat de les pedagogues i pedagogs dels anys de la Mancomunitat i la Generalitat republicana. Seria una llàstima que al segle XXI es trenqués la continuïtat de la pedagogia progressista catalana del segle XX.
Avui hi ha un fort debat, sovint desagradable i malhumorat, fruit d’un gran desconcert general. Són molts els factors d’inestabilitat que estan incidint en escoles i instituts: irrupció de les noves tecnologies (internet, IA, xarxes socials), creixent diversitat d’orígens dels alumnes, burocratització de la feina, canvi dels nuclis familiars, precarietat social, crisi econòmica (retallades als anys 2010), pandèmia, demagògia contra el català com a llengua vehicular, vaivens curriculars i batzegades administratives, pugna metodològica, transformacions organitzatives constants, pressió del mercat de treball, incorporació de docents no vocacionals (proletarització de la professió), formació deficient del professorat, pèrdua de prestigi i autoritat, afebliment dels hàbits tradicionals (civisme, atenció, esforç)... El tòpic sembla veritat: més que una època de canvis, som en un canvi d’època. I mana el catastrofisme fatalista.
Davant de tot això, l’atmosfera educativa es va reescalfant. L’assoliment d’un gran consens per tornar la serenitat i l’optimisme a l’educació es complica. Així s'explica l’estranya aliança contra la renovació pedagògica que Besalú veu entre les visions gerencials neoliberals (resultadisme, obsessió per les dades i avaluacions externes, atenció prioritària al mercat, gestió empresarial dels centres), les conservadores (disciplina, matèries, valors, més exàmens i menys avaluació formativa, nostàlgia del passat) i les intel·lectuals (denúncia del políticament correcte, reivindicació del projecte Il·lustrat —cultura, ciència, raó— davant la crítica postmoderna, més autonomia del professor i menys projecte de centre).
El debat, en tot cas, està obert. Quin és el punt mitjà, l’aurea mediocritas, entre l’enfocament acadèmic (èmfasi en les disciplines), el tècnic (prioritat en les estratègies i recursos), el pràctic (donar importància a l’experiència i la creativitat) i el reflexiu (emfasitzar l’autonomia del professor)? Segurament el secret està a no obsedir-se ni amb els objectius ni amb les teories de l’educació. Es tracta d’entendre que un dels reptes més importants de l’educació al segle XXI, marcat per la diversitat de la globalització i la polarització social i ideològica, és aprendre a viure junts. I que l’escola ha de continuar sent una eina per garantir l’ascensor social. També per canviar el món, per deixar-lo una mica millor del que l’hem trobat: sí, continua sent necessària una capa d’idealisme com la que tenien els pioners de la renovació pedagògica de fa més d’un segle.
Xavier Besalú conclou que l’escola i el món educatiu en general han de ser un pol de resistència contra un desconcert tenyit d’un clima d’involució. Veu els mestres com el principal recurs educatiu, com l’ànima, i les humanitats com la clau per enfortir el pensament crític: "Els docents han de ser conscients que exerceixen una professió de cultura. Com podria encomanar el gust per la lectura un mestre que no llegeixi?" Defensa la combinació de classes magistrals amb tallers, treballs en grup o individuals, projectes, etc. Recomana varietat, flexibilitat. I recorda: "La renovació pedagògica que val la pena és una pràctica humil, gairebé anònima, callada i persistent; que fuig de l’espectacularitat, de la publicitat, dels rànquings, però que genera sentiments de benestar i de pertinença en tots els membres de la comunitat educativa". Una pràctica com la que van dur a terme tres grans mestres als quals homenatja l’obra de Besalú i que van marcar època des de tradicions ideològiques i referents pedagògics diversos: Rosa Sensat (1873-1961), Maria Antònia Canals (1930-2022) i Sebas Parra (1946-2022).
