BarcelonaAmb les vacances d’estiu, toca decidir-se: què us ve més de gust, el mar o la muntanya? Aquesta pregunta, de vegades, es transforma en una qüestió identitària: tu de què ets més, d’aigua o de secà? Sempre que algú presenta aquest binomi, penso que l’experiència de molts catalans és la via del mig: ni de mar ni de muntanya; alguns som de bosc i de gorg. D’altres, de plana i de pantà. En tot cas, la suma de remull i ombra acostuma a ser l’objectiu de qualsevol persona que vulgui superar la temporada de calor. Decidiu el que decidiu, us recomano un llibre de terra ferma i un llibre que té un cert regust d’aigua salada i que, ja de passada, ens recorden l’absurditat de valorar el nostre territori només quan tenim vacances.

Per a lectors de muntanya

Si sou de muntanya, un clàssic contemporani. Perejaume és el meu artista de capçalera a l’hora de relacionar-me de tu a tu amb la terra; a l’hora de ser, com som, terra. Si mai heu estimat un arbre, heu de tenir el llibre Pagèsiques (Edicions 62, 2011) a les vostres lleixes. La cura del sotabosc, els murs de pedra seca fragmentant cada terreny, els camins guiant-nos els passos o les pedreres donant-nos material per sobreviure; durant molts anys, modelar les muntanyes no semblava una quimera impossible. Els nostres avantpassats les van treballar i els poemes d’aquest llibre serveixen per entrellucar aquest estira-i-arronsa entre éssers vius.

El que és clar és que els humans mai hem aconseguit fer-nos nostra la natura. Els boscos ens superen en dimensions, en força i en lliure albir, i, així i tot, hi ha persones que creuen que poden arribar a contenir una arbreda dins d’un recipient petit. Aquestes persones són els escriptors i el recipient, les paraules. La lluita per encabir la vida dins d’unes grafies, i així aconseguir que escriure tingui sentit, també és un dels punts principals de Pagèsiques: no és només un retrat de les conseqüències del progressiu abandonament humà dels camps i els boscos, o una reivindicació dels oficis de la terra, o una reflexió sobre el concepte d'"agrarietat"; és també una recerca sobre el perquè d’escriure si no és per correspondre a l’impuls creador de la natura.

Potser m’entendreu millor si senzillament reprodueixo algunes paraules de Perejaume: “Qui fos capaç de descriure un arbre, fins a l’extrem que no quedés res en l’arbre i l’arbre s’avivés sencer en la descripció, tan i tan plantat en el substrat nou de veu com desensocat d’allà on realment vivia […] Confio que, quan una obra hi comença a viure, els arbres ho percebin. Perquè, el que és jo, puc fer que un arbre sigui una obra però no sé pas com fer que s’adoni que ho és”.

Per a lectors de mar

Si sou de mar, una novetat. Una altra publicació que intensifica la nostra relació amb els paratges catalans és Proses reposades, de Miquel Martín i Serra (Periscopi, 2025). Si heu de fer un regal a un amant de la costa, ja el teniu, tot i que aquesta afirmació és una mica tramposa: el llibre fa referència a l’Empordà, i això no implica sempre el mar. Hi trobareu relats tant d’arran d’aigua com d’interior perquè, de fet, cada part està entreteixida amb l’altra.

El títol descriu l’obra a la perfecció: som davant d’un conjunt de proses reposades d’un autor nascut a Begur que estima la seva terra i que la necessita per explicar la seva pròpia existència. Diria que el llibre de Miquel Martín és polític en el sentit que a través de la literatura transmet un posicionament territorial, social i lingüístic. Són unes memòries, un retrat de paisatges, menjars, parles i costums que beu sovint dels records d’infantesa i que lloa les petites coses de la vida per arribar a trobar-hi un sentit gran.

Tenint en compte la tradició literària que hi ha a l’Empordà (el mateix autor cita Pla, Gaziel i altres) i, sobretot, la imatge pedant que n’han transmès els estiuejants de casa bona i llanxes en zones abalisades, costa no tenir reserves davant de qualsevol descripció sentimental del territori. Principalment, perquè bona part de l’ideal que se’n transmet ni tan sols és just per la gent que generació a generació ha hagut d’adaptar-se als elements de la terra per viure-hi (entendre’s amb el mar no ha estat mai fàcil).

En aquest sentit, Miquel Martín escriu des del cor sobre què suposa habitar aquell tros de món, per molt que sigui difícil no acabar creant un anunci idíl·lic perquè l’Empordà és, efectivament, preciós. El primer text fa referència al vent, al seu desgavell i a la seva bellesa, a tot el que dona i a tot el que pren, i em sembla un relat sobre la bellesa del paisatge que et fa entrar amb molt bon peu al recull. De fet, Martín no fa durar gaire les coses: les proses reposades són breus, de vegades més literàries, de vegades més a tall d’opinió (sobretot les que fan referència a la llengua, on parla críticament de la pèrdua de la riquesa lèxica). Es nota la seva voluntat d’escarrassar-se a escollir paraules boniques, exactes i pròpies del territori que retrata, per capturar completament l’essència del lloc, que aconsegueix amb escreix. Així doncs, si sou persones de cultura marítima, aquest estiu ja teniu llibre.