Literatura
Barcelona

Premi d’Honor a la veu inconfusible i exigent de Marta Pessarrodona

Poeta, assagista i narradora, és la sisena dona que rep el guardó en 51 edicions

Premi d’Honor a la veu inconfusible i exigent 
 De Marta Pessarrodona Zoom

“La poesia que m’interessa més és la que al darrere té un pensament. Pensament compensat per això que en diuen inspiració”, deia Marta Pessarrodona a Montserrat Roig en una de les moltes converses que van compartir. Gairebé tres dècades després de veure com la seva amistat quedava interrompuda per la mort prematura de la novel·lista el 1991 -només tenia 45 anys-, Pessarrodona entrava ahir a la Casa Golferichs per rebre el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros. Quan, a finals de gener, Jordi Cuixart li va comunicar que el jurat del guardó s’havia decidit a reconèixer la seva obra, Pessarrodona li va dir: “Estàs cada dia en els meus pensaments, Jordi. El regal és parlar amb tu”. Ahir va afegir-hi aquestes paraules: “És molt anormal el moment que estem vivint, és injust i anormal rebre una carta des d’una presó. Una part de la societat on vivim està una mica malalta. Això m’inquieta molt, de la mateixa manera que em preocupa veure adolescents una mica estranys per Barcelona. Em recorda aquells alemanys i suïssos que durant una època veien desaparèixer veïns. Tots sabem per què va passar”.

L’autora d’Homenatge a Walter Benjamin (Columna, 1988), Ever more (Edicions 62, 2004) i L’exili violeta (Meteora, 2010) somreia asseguda al costat de Marcel Mauri, actual president d’Òmnium Cultural -entitat que convoca el premi des del 1969-, que va recordar que és “una de les intel·lectuals més importants del país” i que, en cinc dècades de palmarès, “només sis dones” han rebut el guardó: Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies (2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016) i Isabel-Clara Simó (2017). Des de fa cinc dècades, Marta Pessarrodona “ha publicat poesia, assaig, biografies i crítica literària, i ha estat editora”, va dir Mauri. A més d’haver treballat a Salvat, Taber, Lumen, Seix Barral, Noguer i Edhasa, Pessarrodona ha traduït una cinquantena de llibres, entre els quals n’hi ha de Doris Lessing, E.M. Forster, Susan Sontag, Marguerite Duras, Virginia Woolf i Gertrude Stein.

Si per a Pessarrodona poesia i pensament van intrínsecament lligats, considera que l’intel·lectual és “aquell per a qui la realitat i la imaginació passen pel sedàs de la ment” i que, a més, fa públiques les seves opinions. Ha estat a través de la premsa -des de capçaleres com l’ARA-, però també a través de recitals i, sobretot, gràcies als llibres, que l’ideari de l’escriptora s’ha anat fent visible. “Soc de la generació del 68, i durant molts anys hi he estat crítica, pels vincles amb el Maig del 68, la gauche divine i el radical chic : no m’hi sento gens identificada -deia ahir-. Així i tot, una cosa bona de la nostra generació és que hem estat capaços d’admirar, i això és una virtut”. Pessarrodona va parlar d’alguns dels seus companys de promoció: “A Carles Miralles encara el veig travessant la ronda Universitat amb un volum de la Bernat Metge. Quan estudiava ja era considerat un savi. Tenia el seu despatxet dins l’aula”. També va esmentar Josep Miquel Sobrer -que va morir el 2015- i Francesc Parcerisas, també poeta i, com ella, “preocupat per mostrar, a través dels versos, l’experiència humana”.

“A Terrassa, la meva mentora va ser Paulina Pi de la Serra, i sempre em deia: «quina llàstima que no us coneguéssiu amb Carles Riba, per qui jo sentia una gran estima»”, va explicar. Nascuda el 18 de novembre del 1941 -“En plena postguerra: va ser tot un mèrit”-, Marta Pessarrodona va començar a llegir perquè “entre les bicicletes i patinets que demanava als Reis” la mare li regalava “contes de Folch i Torres”. “Als sis anys ja deia que volia ser escriptora, i als deu volia ser com Federico García Lorca”, va reconèixer ahir. En català, va passar “sense transició de Folch i Torres a Espriu”.

Una excepció generacional

Pessarrodona pertany a la generació d’autors que “van haver de descobrir la llengua”, va dir l’escriptora, professora i crítica literària Lluïsa Julià en nom del jurat. “La veu de Pessarrodona és inconfusible, discursiva, especulativa, irònica i densa”: així la va descriure abans d’esmentar alguns dels seus referents inicials, entre els quals hi ha T.S. Eliot, Sylvia Plath, J.V. Foix i Gabriel Ferrater.

Va ser el 1967 que Ferrater es va presentar a Terrassa per conèixer-la. “La nostra relació va anar més enllà de l’amistat: en Gabriel va ser molt important i ho continua sent”, va admetre l’autora ahir abans d’esmentar un dels poemes que li va dedicar, inclòs a Setembre 30 (Ariel, 1969). “Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis, / fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta, / que vols dir el que veus, el que desitges / i els límits atrofiats de les persones i de les coses”, va escriure a Londres 1967. Ferrater va posar fi a la seva vida el 27 d’abril del 1972.

L’estiu d’aquell mateix any, Pessarrodona va arribar al Regne Unit sense data de retorn. Mentre feia de lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham va descobrir una de les seves grans fascinacions literàries, Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury. “Per a mi, la Woolf i els bloomsburites han sigut la felicitat”, admetia l’autora a finals del 2013, després de publicar un assaig que sintetitza la seva passió per autors com Virginia i Leonard Woolf, Lytton Strachey, Roger Fry, Vanessa Bell i Vita Sackville-West, entre d’altres. Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury (Ara Llibres, 2013) va anar precedit de dos títols fonamentals per copsar la multiplicitat d’interessos de l’escriptora: França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara Llibres, 2010) i Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna (Destino, 2006).

La supervivència catalana

“L’Àlex Susanna em deia fa uns dies que hem tingut sort perquè hem conegut tota la gent que ens interessava”, va dir Pessarrodona abans de recordar l’amistat amb Mercè Rodoreda, a qui va dedicar la biografia Mercè Rodoreda i el seu temps (Rosa dels Vents, 2005). Si la lectura de la biografia sobre Woolf li va semblar “un model” que ha intentat seguir en els seus llibres i l’estada a Berlín el 1984 li va permetre conèixer Christa Wolf i aprofundir en la cultura alemanya, un dels últims autors que li ha interessat ha estat Jacint Verdaguer. Va escriure una biografia sobre el poeta amb Narcís Garolera que Quaderns Crema va publicar el 2016. “Després de fer aquest llibre veig Catalunya diferent -va reconèixer ahir-. A ell i la seva generació els hi devem molt. Sense la gent de L’Avenç, de La Ilustració Catalana i tants altres no seríem aquí. Hem tingut problemes, però encara som. Hi ha una expressió anglesa que ens resumeix molt bé: Taking the best of a bad situation ”.

Abans de Sant Jordi, Marta Pessarrodona publicarà un nou llibre de poemes, Variacions profanes, a Viena, que arribarà gairebé una dècada més tard que Animals i plantes (Meteora, 2010). “La majoria d’aquests poemes me’ls ha inspirat la relectura de la Bíblia”, va dir. Encara hi ha un altre llibre, més polític, Admiracions, que l’autora va començar a treballar a finals del 2017: “Aquell dia de novembre que van entrar tots a presó vaig buscar Pasqua, 1916, de W.B. Yeats, i la Cançó del gosar poder, de Ferrater, i a partir d’aquí vaig escriure”.

Marta Pessarrodona i Marcel Mauri, durant l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes Zoom

Marta Pessarrodona i Marcel Mauri, durant l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes / PERE TORDERA

Cinc llibres essencials de l’escriptora

Setembre 30 (1969)

“A Pessarrodona li interessa escriure sobre l’experiència individual però també col·lectiva del país, la tribu, en el sentit antropològic del terme”, va dir Lluïsa Julià. Setembre 30 va ser publicat per Ariel el 1969, només un any més tard que Primers dies de 1968. “T’ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres, / que expliqui l’enveja del nostre poble”, escrivia a Londres, 1967.

Homenatge a Walter Benjamin (1988)

A la poesia de Marta Pessarrodona hi abunden llocs, dates i persones, habitualment travessats de referències a llibres i autors que la poeta admira. Carrer de Setantí, inclòs a Homenatge a Walter Benjamin (Columna, 1988), recorda el poeta J.V. Foix en un dístic senzill i sensacional: “Dormia amb ulleres. / Llegia molts somnis”.

Mercè Rodoreda i el seu temps (2005)

“Rodoreda no tenia ni un pèl de tonta, i a més era molt generosa. No era espavilada, sinó intel·ligent”, deia l’autora poc després de la publicació de la biografia sobre Rodoreda, que s’afegia als retrats d’algunes de les escriptores que ha admirat al llarg dels anys: Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Caterina Albert.

L’exili violeta (2010)

El 2010 va ser l’any més prolífic de l’escriptora. Al llibre de poemes Animals i plantes (Meteora) cal sumar-hi els assajos França, 1939. La cultura catalana exiliada (Ara Llibres) i L’exili violeta (Meteora). Aquest últim explica el paper de les dones en les institucions catalanes abans de l’esclat de la Guerra Civil i l’exili a França de moltes intel·lectuals a conseqüència del seu desenllaç.

Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury (2013)

Catorze anys després de quedar impactada per la descoberta de Woolf, l’autora va comissariar una gran exposició sobre el grup a Barcelona. Era el 1986. El 2013, dos anys després de rebre el Premi Nacional de Cultura i de reunir la narrativa breu a (Quasi) tots els contes, l’autora va publicar un assaig per a iniciats -precís i erudit- sobre el grup de Bloomsbury.