Literatura
Barcelona

"L'experiència política em va donar algunes claus de la duresa del poder"

Lluís Llach publica 'Escac al destí', un 'thriller' ambientat a l'Edat Mitjana

Lluís Llach, a Barcelona / JORDI ROVIRALTA Zoom

Amb Escac al destí, Lluís Llach tanca una dècada dedicada a reinventar-se com a novel·lista. Després de Memòria d'uns ulls pintats (2011), Les dones de la Principal (2014) i El noi del Maravillas (2017), totes elles publicades a Empúries, Llach canvia d'editorial –és el seu debut a Univers, segell d'Enciclopèdia Catalana– i també descol·locarà els lectors. Escac al destí és un thriller ambientat a l'Edat Mitjana al regne fictici de Magens, on la mort de la reina Bal desestabilitza la cort i evidencia la pugna pel poder entre els germans Jan i Ínian. El prevere Orenç és l'encarregat d'investigar el crim, fet que li permetrà descobrir algunes de les intrigues i conspiracions de palau, però també per part de l'església.

La majoria de lectors que han seguit la teva trajectòria com a escriptor se sorprendran quan s'adonin del viatge històric que proposes en aquesta novel·la.

Tot el que havia escrit fins ara començava als anys 20 del segle passat i acabava més o menys a l'actualitat. Era una tríada en què jugava amb alguns elements comuns –com ara el camp de concentració d'Argelers–, i quan vaig haver acabat El noi del Maravillas em vaig adonar que allò ja era una zona de confort per a mi. En música també m'havia passat. Després d'un temps centrat en una cosa necessitava reinventar-me.

Rere la porta que has obert ara hi ha l'Edat Mitjana.

M'agrada aquesta idea de la porta. Diria que més que obrir-la per al lector, me l'he obert a mi. Ho necessitava. Em vaig obligar a entrar en una època que desconec bastant, però en la qual van passar coses que m'atreien. A l'Edat Mitjana, com ara, els valors van canviar. Després de la caiguda de l'Imperi Romà hi va haver intents de refer el passat, com ara Carlemany, però es va entrar en una salvatgeria. L'ésser humà va quedar esporuguit entre la bestialitat del poder de l'espasa i el poder de la creu.

Són aquestes les dues pugnes que explica la novel·la a través del rei Ebrard, els seus dos fills –Jan i Ínian– i l'Orenç, home d'església i fill il·legítim d'Ebrard.

Si l'imperi s'ensorra només hi ha una institució que hi pot sortir guanyant, l'església. Al regne de Magens, l'església monopolitza la cultura, perquè té el poder de la ignorància de la gent davant les respostes que no té, i compta amb una xarxa d'informació fastuosa.

L'Orenç col·lecciona les confessions dels feligresos perquè sap que amb això té un gran control sobre la gent.

Ell està predestinat a ser el nou bisbe, però els jocs atzarosos del destí li canvien els plans. L'Orenç investiga la mort de la reina.

Pot fer pensar en Guillem de Baskerville, el frare franciscà detectiu d'El nom de la rosa, d'Umberto Eco.

Ja m'agradaria ser la pols de les sabates d'Umberto Eco [riu]. En la intriga religiosa em va ajudar una persona que coneix bé el Vaticà. De fet, jo mateix vaig passar sis anys en un internat religiós, però no sabia que els ordes eren partits que lluitaven per dominar el poder de la creu. El llibre d'Eco es quedava al monestir. El meu parla de la comunicació entre el poder religiós i el del rei. I em quedo, sobretot, a palau.

Hi ha dos germans que aspiren al tron de Magens. 

En Jan representa la potència física, i l'Ínian la força de la manipulació: és un noi a qui li agraden els astres, cosa que en aquell temps era vist pràcticament com la bruixeria. Al llibre, el germà aparentment feble ensenyarà els seus estris...

Igual que en una tragèdia shakespeariana, la sang corre força. 

Devia tenir ganes de desfogar-me. Sí que n'hi ha uns quants, de morts. Però no els direm per no fer espòilers.

¿Magens és un regne inventat on, en realitat, hi hem de buscar Catalunya?

No. La novel·la és un homenatge a Occitània a través dels noms. Brilhèta, Ebrard, Orenç... també vol honrar Robèrt Lafont, que va ser un gran occitanista i que m'havia vingut a veure sovint en concert. La societat occitana va ser una de les més cultes del món, amb una llengua que van parlar onze milions de persones i que té un premi Nobel de Literatura, en Frederic Mistral. Per jugar amb mi mateix a vegades jugava a pensar en la batalla de Muret [1213]: al llibre, el rei que ve del regne de baix podria ser el rei de la Corona d'Aragó [Pere el Catòlic] que es va deixar matar abans de començar la batalla. 

La teva anterior novel·la va sortir el novembre del 2017, al final de la teva trajectòria com a diputat al Parlament. 

Em semblava deshonest presentar-la mentre es declarava la independència. 

¿El que vas veure aquells anys d'activitat política va influir Escac al destí?

L'experiència política em va donar algunes claus de la duresa del poder. Al llibre, l'església recull i controla la informació, la manipula i en fa una propietat exclusiva. Això és el mateix que fan els oligopolis a través de les noves tecnologies i els mitjans de comunicació. Si a l'Edat Mitjana la pugna era entre l'església i el rei, ara és entre el poder dels Estats i el de la comunicació. 

Aquesta vegada sí que presentaràs el llibre. 

Sí, és el que està previst. Però quan publico una novel·la sempre passa alguna cosa... 

La pandèmia encara cueja, i la política catalana es torna a escalfar. 

Estem al final d'un sistema en el qual actuen quatre pandèmies alhora. La imprevista és la sanitària. La que era previsible és l'econòmica. Se n'hi sumen dues més: la climàtica, que a ningú li consta però és el que ens trobarem quan l'economia es recuperi, i la pandèmia democràtica. I aquesta última inclou des del que passa aquí fins a Putin, Trump i Xi Jinping, els amos del món. En un context tan complicat, tant com ho va ser el 1714, Catalunya vol ser independent. Què passarà? Jo penso que si la sortida a tot això que passa és democràtica, Catalunya es convertirà en estat.