LITERATURA
Barcelona

Jeanette Winterson: “No preveia l’amenaça de la intel·ligència artificial”

L'escriptora parla aquest dimecres al CCCB amb Bel Olid sobre el seu últim llibre, 'Frankisstein'

Jeanette Winterson, aquest dimarts a Barcelona / PERE TORDERA Zoom

La ment de Jeanette Winterson (Manchester, 1959) és imparable. No li agraden els espais tancats, desborda energia i la inquieta molt el present: llegeix tot el que pot sobre els avenços tecnològics. Admet que sap més del què voldria saber i convida a entrar a la web de Realbotix per mirar els comentaris que deixen els homes que compren robots sexuals. Winterson va ser adoptada quan tenia pocs mesos, va créixer en una família molt religiosa i va marxar de casa als 16 anys, perquè la mare li va voler practicar un exorcisme quan va saber que era lesbiana. A casa dels pares no hi havia llibres però s’inventava històries i, quan tenia 24 anys, va publicar la seva primera novel·la: Oranges are not the only fruit (traduïda al castellà com a Fruta prohibida ). Aquest dimecres parla al CCCB amb Bel Olid sobre el seu últim llibre: Frankisstein (El Periscopi/Lumen): un viatge en el temps ple de jocs en què apareixen Mary Shelley en plena creació de Frankenstein, una Anglaterra post-Brexit on la intel·ligència artificial ha avançat a passos gegantins i un estrany manicomi on es troben el creador i el seu relat (o no).

A les primers pàgines del llibre, Mary i Percy Shelley parlen de poesia mentre fan l’amor. Al següent capítol apareixen els robots sexuals: dones que mai diuen no i amb caps reemplaçables per si l’home es posa violent i els hi destrossa. ¿Imagina així les relacions futures?

El llibre és un crit d’alerta. Hi ha grans canvis tecnològics que ens afectaran. No em preocupen les relacions amoroses o sexuals, sinó com conviurem amb noves formes de vida que no són biològiques, com tot plegat afectarà les nostres relacions. M’agradaria que la novel·la servís per entendre com hem arribat fins aquí i on som.

Mary Shelley tenia 18 anys quan començar a escriure Frankenstein i va créixer entre llibres. Vostè va publicar la seva primera novel·la amb només 24 anys i a casa seva no n’hi havia, de llibres. ¿Els orígens afecten la manera com s’escriu?

Tot ens afecta. La vida que he tingut és la que m’ha fet ser com soc, però al mateix temps he crescut. En el moment en què la teva ment, el teu cor, la teva manera d’entendre el món s’atura, fracasses com a ésser humà. Com a escriptora passa el mateix, si no evoluciones acabes fent un pastitx de coses que ja havies fet prèviament. Has d’aprendre constantment, entrar en col·lisió. No pots viure dins una caixa. Però jo no preveia que aquest seria el món que vindria. Creia que hi hauria un progrés, més tolerància, una política més centrista i no un capitalisme salvatge que ho desestabilitza i desestructura tot. No preveia l’amenaça de la intel·ligència artificial o un auge de l’extrema dreta. I tot passa molt ràpid. Les màquines seran més intel·ligents que nosaltres, processaran la informació més ràpidament i, si hi afegim la capacitat de raonar i de pensar, haurem creat un nou déu.

¿I les màquines podran crear, escriure novel·les?

Esclar que crearan, però no per a nosaltres, perquè serem massa estúpids per poder-ho entendre. Per a la nova intel·ligència artificial serem com animals domèstics. Alguns teòrics diuen que l’única manera de fer-hi front és incorporar la nova tecnologia al nostre cos. Si no ho fem així, ens destruirà perquè serem massa avorrits, massa lents.

Sí, però en aquest i altres llibres hi ha una gran reivindicació de l’amor físic. La passió és latent en moltes de les seves obres.

Sí, però el món ha canviat. Soc un dinosaure, soc una persona analògica, el meu món ha desaparegut i intento entendre el món on visc ara. Si l’última cosa que puc fer és un petó a la persona que estimo, estic preparada per marxar. No em preocupa morir, em preocupa el món que deixem. Ho hem fet malament i aquestes en són les conseqüències.

Documentals, manifestos, assajos... Es publica molt sobre la intel·ligència artificial. Vostè escull fer-ho a través de la literatura.

Sí, perquè visc d’una altra època. Molts predeien que els llibres desapareixerien i no han desaparegut. Mentre la gent vulgui llegir, valdrà la pena escriure. I si al 2050 ja no hi ha llibres però sí altres maneres de comunicar-se, no de manera frívola sinó amb profunditat, amb complexitat, em semblarà bé.

Hi ha també molta empatia a les seves novel·les. L’heroïna de The passion (1987) tenia uns peus molt peculiars, Ry Shelley, el metge de Frankisstein, és home i dona alhora. Reivindica la diferència.

El 2000 t’hauria dit que la multiculturalitat era fantàstica, però no hem sabut integrar la diferència. Si som prou intel·ligents per crear intel·ligència artificial, ¿no ho podem ser per conviure amb els altres? Crec que no ho hem intentat prou.

Per què va començar a escriure?

No tenia res més a fer. No hi havia internet, només tres canals de televisió, i no tenia diners per anar enlloc. Soc una persona curiosa i, si no em volia avorrir, havia de fer alguna cosa amb mi mateixa. Quan era petita m’inventava històries per entretenir-me. La meva mare adoptiva era molt estricta i em castigava sovint. Què podia fer en una habitació sola? Només tenia la meva ment.

¿La literatura ajuda a fer front a la realitat?

Els llibres et permeten imaginar la vida des de molts angles diferents. La literatura és una forma de resiliència. És una disciplina, pràcticament una religió. Si confies en els llibres, i llegeixes cada dia, la teva ment s’eixampla.