Un dels àmbits que l’era digital ha revolucionat és, sens dubte, el musical. En qüestió de molt poc temps els discos físics han passat a la història, substituïts per un sol clic sense cap cost. ¿Això ha suposat una crisi per al sector musical? ¿O resulta que els discos no ho són tot i els músics poden viure d’altres vies d’ingressos? Al cantant i guitarra d’ Els Amics de les Arts, Ferran Piqué (Reus, 1980), fa poc el va sorprendre Cómo dejamos de pagar por la música (Contra, 2016), un llibre del periodista nord-americà Stephen Witt que resol moltes de les qüestions plantejades sobre aquest tema en els últims anys.

A l’assaig, Witt fa un repàs de la història de la indústria musical a través de les vides de tres homes que hi van jugar un paper important: Doug Morris, director de grans discogràfiques com Sony Music Entertainment; Karlheinz Brandenburg, creador de l’MP3, i Dell Glover, considerat el gran pirata de l’era digital. “A partir d’una investigació periodística molt rigorosa, Witt aconsegueix atrapar-te en la lectura des del principi”, diu Piqué, que recomana el llibre “a qualsevol persona que sàpiga què és el Napster i que s’hagi baixat música gratis algun cop a la vida”.

Al músic d’Els Amics de les Arts -que aquest estiu estan de gira presentant el disc Un estrany poder - el llibre li va provocar sentiments contradictoris. “D’una banda, entens la gent de la indústria i el desastre econòmic que els va representar tant a ells com als artistes”, diu. Piqué confessa que ell també va formar part d’aquells que es van descarregar música “compulsivament” i sense costos. “Va ser una època que em va fer aprendre i gaudir moltíssim de la pila de discos que tenia baixats”, diu Piqué, que conclou: “Segurament gràcies a haver-los aconseguit gratis en aquell moment, ara soc consumidor de música, compro discos i vaig a concerts”.