LITERATURA
VALÈRIA GAILLARD
Barcelona

Felícia Fuster, l’artista i poeta més ‘outsider’, s’universalitza

Una nova antologia bilingüe permet que la seva poesia arribi al públic francès

Felícia Fuster, l’artista i poeta més ‘outsider’, s’universalitza / FUNDACIÓ FELÍCIA FUSTER Zoom

Era un desig llargament acaronat per la poeta i artista plàstica més outsider de la cultura catalana, Felícia Fuster, i finalment s’ha materialitzat de forma pòstuma. L’editorial Trabucaire de Perpinyà ha publicat una antologia bilingüe de poemes d’una escriptora que va passar la major part de la seva vida a París. Cordages du vent, traduït del català per Marc Audí, és una antologia que es basa en l’ Obra poètica (Proa, 2010) de Felícia Fuster, i respecta la cronologia dels sis reculls que constitueixen el gruix de la seva obra. Es tracta d’un viatge poètic que transita per reflexions de caràcter existencial, travessades per la nostàlgia i la buidor. Es plasma també la presa de consciència de la feminitat com una realitat problemàtica, una qüestió que ressona amb força en tota la seva obra.

La tria, realitzada per la professora Sandrine Frayssinhes Ribes, permet traçar l’evolució temàtica i estilística d’una autora que va combinar creació plàstica i poètica en una “perfecta retroalimentació”, tal com indica la crítica literària Lluïsa Julià, curadora de l’ Obra pòetica. Fuster, que es va formar com a pintora a la Llotja, va començar a publicar de gran, als 63 anys, després de forjar un recorregut vital de “supervivent” a l’estranger, que la va dur a dedicar-se, entre altres coses, al negoci immobiliari a París.

Va ser gràcies a l’amistat amb una altra poeta, Maria-Mercè Marçal, que Felícia Fuster va començar a publicar i donar-se a conèixer tímidament en els cenacles literaris del país. Marçal, al costat d’Àlex Broch, la va descobrir quan era membre del jurat del premi Carles Riba, en què Fuster va quedar finalista el 1983 amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (va guanyar Valerià Pujol amb La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal ).

Lluïsa Julià considera que aquest primer poemari s’empelta de la influència de Joan Salvat-Papasseit, amb qui comparteix un mateix esperit avantguardista i una inspiració marinera: Fuster era originària del barri de la Barceloneta, on va néixer el 1921. “Abans de les nines he conegut el gust de la sal”, deia la mateixa autora en un fragment autobiogràfic.

Un viatge que va fer al Japó el 1985 i un altre a la Xina el 1995 van marcar un gir en la seva producció poètica, que va passar a emmirallar-se en la sobrietat oriental. Va traduir poetes japonesos al català i també una antologia de poetes catalans al japonès. “Fa una evolució progressiva a la recerca d’una veu personal, i s’apropa a la poesia japonesa no amb mentalitat colonial, sinó per copsar la seva essència”, puntualitza Julià. Al mateix temps, a la Xina va agafar un virus que la va fer emmalaltir i ja no es va refer del tot. Va morir a París el 2012, als 91 anys.

“Perquè em sé presonera [...]”

“[...] me’n vaig”, escrivia Felícia Fuster, una frase que ara forma part de la col·lecció de postals literàries de la Institució de les Lletres Catalanes. Efectivament, era presonera d’un règim, el franquista, que suposava una cotilla per als artistes, i per això va marxar amb la seva parella a París el 1950, amb 29 anys. Fuster ja no va tornar a viure mai més a Catalunya.

“Fuster ha quedat al marge per diversos motius: primer, perquè va començar a escriure de gran; segon, perquè era una dona, i finalment perquè vivia a fora i estava desconnectada de la realitat cultural catalana. Amb tot, a l’antologia en llengua anglesa de poesia catalana de Sam Abrams, Survivors, ja l’hi posen..., però estem davant d’un cas flagrant de poeta boníssima, però desubicada”, diu Julià.

Si bé músics com Big Mama i grups com Les Kol·lontai han musicat recentment alguns dels seus poemes, Fuster continua sent un nom desconegut fora dels cercles poètics. D’entre l’estol de joves veus, potser qui més l’ha reivindicada és Mireia Vidal-Conte, que l’ha inclosa en la seva antologia de poetes del segle XX, Com elles (Lleonard Muntaner, 2017). “És un diamant que ens ha passat desapercebut -defensa la poeta-, una autora a escala universal que està al mateix nivell d’una Sylvia Plath, molt per damunt en la literatura catalana, per exemple, de la mateixa Maria-Mercè Marçal”. De la seva obra en destaca sobretot la forma radicalment original d’abordar els temes universals. “No fa concessions, va suggerint imatges i el lector ha de treballar i treure’n les seves conclusions: per això és tan vigent avui”.

Una altra de les facetes destacades d’aquesta dona de destí peculiar és la de mecenes. Felícia Fuster, que va aconseguir un ric patrimoni immobiliari a París, va crear en vida una fundació que porta el seu nom, situada a Sant Gervasi. A banda d’organitzar exposicions al voltant de la seva obra, així com d’artistes emergents, cada any convoca tres beques adreçades a alumnes de les escoles públiques d’art, i ja van per la 14a edició. “Ella ho va tenir molt difícil i no va poder posar-se a pintar fins que va haver amassat aquest patrimoni, que ara reverteix en els joves artistes”, diu Enrica Mata, directora de la Fundació.

Entre els projectes que tenen actualment entre mans hi ha enllestir el catàleg raonat de la seva obra, que es preveu que estarà enllestit al setembre, i escalfen motors de cara al centenari del naixement de Fuster, el 2021, per dirigir un bon desplegament d’actes, i qui sap si una residència d’artistes. Recentment també han presentat l’edició gràfica corresponent a l’exposició Ni temps ni geografia. Diàlegs amb l’obra poètica de Felícia Fuster.

Un recital evoca aquesta veu oblidada

Amb un poema de Fuster enregistrat per ella mateixa va engegar el recital celebrat a la Fundació Felícia Fuster organitzat per Josep Contijoch i Tònia Passola. El “diàleg poètic” va comptar amb la presència de poetes d’horitzons diversos, però que tenen com a referent comú l’autora parisenca d’adopció. Joana Bel, Ramon Farrés, Rosa Font i Anna Aguilar-Amat, entre d’altres, van traçar les correspondències de les seves obres amb la de Fuster en un ambient gairebé de culte. “Sols el que s’esborra té importància”, ressona encara -no sense ironia- el vers de Fuster.