Literatura
Barcelona

Dos mallorquins universals a la recerca de la llibertat

‘Reis del món’, de Sebastià Alzamora, novel·la l'amistat entre Joan March i el filòleg Joan Mascaró

Sebastià Alzamora, a l'Ateneu Barcelonès / CRISTINA CALDERER Zoom

Des de fa més de dues dècades Sebastià Alzamora ha combinat la pràctica de la poesia i la narrativa amb molt bons resultats en tots dos gèneres. Després de l’exorcisme personal que va representar La netedat (Proa, 2018) tocava tornar a la novel·la, i l’escriptor mallorquí ha acabat entregant el llibre més extens de la seva trajectòria. Reis del món (Proa), de gairebé 600 pàgines, recorre una desena d’escenaris europeus i africans durant el segle XX a partir de dos mallorquins universals reals, el banquer Joan March (1880-1962) i el filòleg orientalista Joan Mascaró (1897-1987).

Hi ha dues anècdotes que van activar la creativitat de l’escriptor. En la primera cal imaginar March i Mascaró en un despatx a la dècada dels 50. “March tenia la dèria que el seu amic treballés per ell, però Mascaró s’hi negava –diu–. Al final li va dir: «Demana’m el que vulguis, que ho faré». Mascaró va respondre que li agradaria fumar un d’aquells puros que March fumava. «D’acord», va dir March, i va demanar al director del seu banc, Emili Tremulles, que anés a buscar un puro. Quan Mascaró el va tenir a les mans li va agrair el gest però va rebutjar la proposta. Anys després deia que estava content d’haver sabut rebutjar l’oferta de March, perquè si no s’hauria convertit en Emili Tremulles”. El llavors banquer havia estat contrabandista, i posteriorment havia fundat companyies com la Transmediterránea o s’havia dedicat als “negocis de guerra”, és a dir, a la venda d’armes. Francesc Cambó el definia com “l’últim pirata del Mediterrani”. Fos amb bones o males arts, Joan March va aconseguir aixecar tot un imperi econòmic.

Tremulles narra una de les parts de la novel·la. L’altra l’explica Kathleen Ellis, dona de Mascaró, en forma de dietari. En aquest punt es troba la segona anècdota que va inspirar Alzamora. “La parella va tenir dos fills, en Martí i la Maria Coloma –recorda Alzamora–. La noia tenia (i té, perquè encara és viva), síndrome de Down. El noi va entrar en contacte amb l’extrema esquerra de Londres quan era jove i va acabar sent alcohòlic i drogoaddicte. Fa anys, al centre de Palma, jo havia coincidit diverses vegades amb un home que demanava almoina que tenia el posat desgastat dels captaires però que també era molt elegant. Se m’acostava i em deia, en veu suau i en català: «Una ajudeta, per favor». Era en Martí, el fill d’en Joan i la Kathleen”.

Diners o saviesa

Nascuts tots dos al poble mallorquí de Santa Margalida, Joan March i Joan Mascaró van compartir, a més del nom, una amistat que va durar dècades. “És una de les preguntes que em faig a la novel·la, perquè el que era natural era que, sent tan diferents l’un de l’altre, més aviat es repel·lissin –admet Alzamora–. Un dels punts que els uneix és que tots dos busquen la llibertat. La persegueixen per camins que no tenen res a veure”. Per a l’escriptor, March creia que “com més ric fos, menys possibilitats hi hauria que algú li digués què havia de fer”, i cita aquell moment en què va arribar a dir a Francisco Franco, quan ja era dictador i en plena Segona Guerra Mundial, que “s’ocupés dels seus assumptes”. El més sorprenent és que “Franco va callar”.

Mascaró, en canvi, es va convertir en un dels grans especialistes en llengua i cultura sànscrites gràcies a les traduccions, entre d’altres, de textos fundacionals com el Bhagavad Gita. “Per a Mascaró, la llibertat té a veure amb la saviesa, i aquesta saviesa és el coneixement que condueix a l’amor –explica l’escriptor–. El pensament de Mascaró és profundament avançat i revolucionari. A diferència de Ramon Llull, que vol demostrar que la veritat és la seva fe, Mascaró pensa que totes les religions són veritat perquè són camins de coneixement. Al mateix temps, va ser molt amic de grans noms de la ciència, com el genetista James Watson. Mascaró no estableix diferències entre religió, ciència i poesia”.

Alzamora ha treballat en aquesta novel·la “cinc anys, però els últims tres han estat molt intensos, tant pel que fa a la recerca com a l’escriptura”, recorda a l’Ateneu Barcelonès, amb el somriure murri de qui ha aconseguit culminar un projecte poderós i d’una singularitat remarcable, que s’afegeix a Crim de sang (2012), novel·la de vampirs ambientada durant la Guerra Civil que va merèixer el premi Sant Jordi, i Miracle a Llucmajor (2010), que rescatava la figura quasi oblidada de Pere de Son Gall, inventor del primer prototip d’helicòpter. “M’adono que he escrit molt sobre el segle XX i una mica del XVIII, però ara tinc ganes de fer alguna cosa centrada en el present”, avança.