Entrevista
Barcelona

David Nel·lo: "Aquesta novel·la és una gamberrada de luxe"

L'escriptor barceloní publica 'Les amistats traïdes', guanyadora del premi Sant Jordi

David Nel·lo a la llibreria Laie / PERE TORDERA Zoom

Les amistats traïdes, novel·la amb què David Nel·lo (Barcelona, 1959) ha rebut el 60è premi Sant Jordi, dotat amb 60.000 euros, és una història d'ambicions literàries, pactes fàustics i desaparicions inesperades protagonitzada per un traductor, Salvador Togores, que coincideix amb un novel·lista enigmàtic, Markus Bachtel. Aquest últim feia anys que s'havia retirat de la vida pública i que, també molt temps enrere, abans de fer-se un nom en el món literari, havia sigut molt amic dels pares del Salvador. 

A hores d'ara ja ha publicat més de 40 llibres. Tenint en compte que Les amistats traïdes es demana pels orígens de la carrera literària de Bachtel, volia preguntar-li com van ser els seus.

La meva educació formal –l'escola i l'institut– va ser un desastre. Des de molt aviat vaig començar els estudis musicals i vaig començar a tocar la flauta travessera. Gràcies a la música vaig viure uns anys a Londres, a París i a Hongria, guanyant-me la vida com a professor i fent concerts, sobretot de música de cambra. He sigut bon lector des de sempre, però em vaig posar a escriure tard.

No va publicar fins als 36 anys. L'Albert i els menjabrossa va guanyar el premi Vaixell de Vapor i es va publicar el 1995.

Havia pres la decisió d'anar desertant gradualment de la música per passar a l'escriptura. Si el primer llibre no hagués tingut un premi no sé què hauria fet. Una cosa que em va ser molt útil dels estudis de flauta clàssica va ser que em van ajudar a tenir una certa disciplina. Això no vol dir que sigui metòdic.

Però ha de ser constant. Escriu i tradueix a bon ritme.

Soc un escriptor que no agonitza en absolut mentre treballa. Els meus llibres no són un part amb dolor: escriure m'ha costat menys que la música. 

Les amistats traïdes és un thriller literari: un escriptor retirat, Bachtel, explica al traductor Salvador Togores la manera curiosa amb què va concebre i treballar les novel·les.

Una de les preguntes que volia plantejar a la novel·la és: ¿Els autors som creadors al 100% dels nostres llibres i tot ens surt de dins o actuem també de catalitzadors d'alguna font estranya, un punt còsmica, d'un material que és a tot arreu i enlloc? [Riu.] La inspiració va lligada a la curiositat d'imaginar escenes i arguments. Ens nodrim del material que vivim i sentim i de les històries que ens expliquen. 

Abans deia que escrivint no agonitzava. No és gens bachtelià.

Els dubtes amb relació a l'autoria, per exemple, els compartim. I la idea d'intentar donar el millor de nosaltres als textos. Una vegada li vaig llegir a Milan Kundera que els bons autors semblen més intel·ligents quan escriuen que quan parlen. I n'hi ha que saben explicar molt bé el que fan, molt millor que als llibres, que no valen gran cosa... M'agradaria ser dels primers! [Riu.] 

Markus Bachtel és tan ambiciós que és capaç de fer un pacte que no podem avançar pel bé dels lectors.

Bachtel és un megalòman i un mitòman. Està molt pagat de si mateix i alhora té inseguretats. A banda del present en què es troben Bachtel i Togores –en una residència de traductors a Suïssa–, hi ha dos moments històrics importants al llibre: el del cop d'estat del 23-F, el 1981, una situació confusa que permet que al llibre hi passin coses especials, i l'ambient de les olimpíades de Barcelona, el 1992, el moment en què Bachtel desapareix del mapa. Hi ha un paral·lelisme amb J.D. Salinger, perquè tots dos tenen molt d'èxit amb poca obra, però l'autor nord-americà tenia la voluntat de recloure's, mentre que Bachtel té altres motius per esfumar-se.

És una novel·la amb una gran presència de lavabos. Ho dic com un mèrit.

Volia tractar una sèrie de qüestions esbojarrades i absurdes amb una gran dosi d'elegància. Aquesta novel·la és una gamberrada de luxe. Vull pensar que si ha guanyat el Sant Jordi és perquè rere l'ànima gamberra hi ha solvència literària.

Explicant l'experiència de Bachtel, ¿diria que satiritza el funcionament del món literari i del sector editorial?

Més aviat diria que hi ha una mirada irònica al sector, però no exempta d'una certa tendresa. Hi ha un passatge del llibre en què un personatge diu: "En el nostre país no es perdona els traïdors i es respecta els màrtirs". Encara sembla que els escriptors haguem de ser els salvadors de la llengua. És una qüestió que em sembla esgotadora. ¿La superarem aviat?