Literatura
Barcelona

Cartes dels anys en què Rodoreda vivia com una “pedra que rodola"

Un volum mostra la intimitat de l’escriptora entre els anys 1934 i 1960

Rodoreda, amb una brusa blanca, entre Joan Prat (a l'esquerra) i Magí Murià (a la dreta), a Roissy-en-Brie el 1939 / ARXIU DE LA FUNDACIÓ MERCÈ RODOREDA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS Zoom

Amb la publicació de 'Cartes de guerra i d’exili (1934-1960)' a càrrec de la Fundació Mercè Rodoreda “se supera l’equador de les obres completes de l’escriptora”, segons recorda el traductor i membre de l’Institut d’Estudis Catalans Joaquim Mallafrè. El projecte va donar els seus primers fruits el 2008, coincidint amb el centenari del naixement de l’autora de 'La plaça del diamant' i 'La mort i la primavera', reunint en dos volums la producció narrativa de l’autora posterior a la guerra civils, als quals es va afegir el 2015 la narrativa i periodisme de joventut i, un any més tard, un volum dedicat a l’obra plàstica.

“Vivim en un moment en què es dóna molta importància a les correspondències, tant en literatura catalana com en estrangera. Caldria veure per què passa –es demana Carme Arnau, que ha triat les cartes i ha el pròleg del llibre–. Rodoreda ja és una autora molt valorada, però encara ho serà més. Amb cada investigació anem veient-ne facetes noves”. Mentre no arriben els tres volums restants, la seva poesia completa, el teatre i el segon volum de cartes, Arnau –que fa tot just dos anys presentava 'El paradís perdut de Mercè Rodoreda' (Edicions 62), centrat en els anys d’infantesa de l’autora– proposa el retorn a uns anys crucials en la vida de Rodoreda, a través de les cartes que enviava a escriptors com Carles Riba, Josep Carner, Anna Murià i Rafael Tasis, a la seva parella, el crític literari i poeta Joan Prat –que signava amb el pseudònim d’Armand Obiols–, amb editors com Josep Maria Cruzet i amb polítics com Josep Tarradellas.

Sobreviure a dues guerres

“Les cartes d’aquest volum permeten seguir una vida atzarosa, de ‘pedra que rodola’, tal com deia la mateixa Rodoreda”, avança Carme Arnau. Les cartes anteriors a 1939 –cinc– són el preludi al drama de l’exili. “Fuig de Barcelona a causa de la guerra civil, però al cap de poc comença la Segona Guerra Mundial i també l’acaba patint –recorda–. En aquestes cartes hi ha una gran incertesa pel futur, i també por pel present. Del 1939 al 1946 Rodoreda passa temporades a Roissy-en-Brie, després a Llemotges i finalment a Bordeus”. Al “castell sense fantasma” de Roissy, que comparteix amb escriptors com Anna Murià i Agustí Bartra acabarà trobant “l’amor de la seva vida”, Joan Prat, “una relació amb llums i ombres” de la qual al present epistolari s’hi veu, sobretot, la part positiva. Quan es va exiliar el 1939, Rodoreda va deixar a Barcelona el seu únic fill, Jordi Gurguí. De la seva relació amb el noi –que havia nascut el 1929– es poden llegir 27 cartes. La primera és de 1948, quan Rodoreda ja viu a París. Han quedat enrere els anys de “misèria negra, dels litres de suc de cigrons que han de beure perquè no tenen cafè”, recorda Carme Arnau, tot i que a París la parella s’instal·la en un apartament d’una sola cambra, on no hi ha ni aigua corrent.

“La primera vegada que torna a Barcelona és el 1949, i des d’allà escriu una carta a Josep Carner on li explica que «la primera impressió que es té quan s’arriba a Barcelona és que la FAI va guanyar la guerra»–diu Arnau–. «Quasi es pot dir que si hi classifiqueu la gent segons llur pes –gent decent, fins a 58 quilograms; bandarres, de 58 en amunt– no us equivocareu pas de gaire»”. A partir de 1954, Rodoreda i Prat s’instal·len a Ginebra. “A més dels problemes immediats, de caràcter material, estic passant una crisi molt forta –escriu a Joan Puig i Ferreter poc després d’arribar-hi–. No sé exactament per què, però visc desesperada. En el fons estic segura que en té tota la culpa el mirall. Em faig vella, em veig vella i em sento vella. I només tinc ganes de plorar”. Així i tot, és a Ginebra on Rodoreda endreça les narracions breus que havia anat escrivint –el 1957 va guanyar el premi Víctor Català amb 'Vint-i-dos contes'– i comença a treballar en una de les seves grans novel·les, 'La plaça del Diamant'. El volum acaba quan envia el mecanoscrit al premi sant Jordi el 1960. El va guanyar Enric Massó amb 'Viure no és fàcil', però ha estat el llibre de Rodoreda el que ha acabat passant a la història.