ISAÍAS FANLO
Barcelona

Cal llegir David Vilaseca

Ja fa deu anys de la mort prematura de l'autor de 'L'aprenentatge de la soledat' i 'El nen ferit'

L'escriptor David Vilaseca Zoom

En una cultura com la nostra, amenaçada pels vasos comunicants amb una altra cultura majoritària, però també pels minsos pressupostos que el nostre govern hi dedica, no ens podem permetre el luxe d’ignorar la vàlua extraordinària d’intel·lectuals com David Vilaseca. Aquest diumenge fa deu anys de la mort d’aquest escriptor i acadèmic, atropellat per un camió mentre anava en bicicleta per Londres, la ciutat on vivia i treballava com a professor de literatura al Royal Holloway College de la Universitat de Londres. Tenia només 46 anys.

Escapçada per la vida, l’obra de Vilaseca és breu i, al mateix temps, colossal. Els seus textos crítics exploren qüestions com l’autobiografia gai, la problemàtica de la masculinitat, i les complexitats filosòfiques i literàries entorn del subjecte. El seu pensament es belluga amb comoditat per paradigmes epistemològics habitats per Deleuze, Guattari, Badiou i Derrida. Potser, però, el gran mèrit del David Vilaseca acadèmic va ser el d’introduir, amb un rigor extraordinari i precoç, nocions de la teoria queer en l’àmbit de l’hispanisme. Aclarim-ho: no és que no hi hagués acadèmics que abordessin qüestions queer (o dels estudis gais i lèsbics, que no és ben bé el mateix) als estudis hispànics (penso en Paul Julian Smith, Alberto Mira, Brad Epps, Paco Vidarte o Josep-Anton Fernàndez), sinó que, com el mateix Vilaseca comenta al prefaci del seu llibre Queer events. Post-deconstructive subjectivities in Spanish writing and film, 1960s to 1990s (Liverpool University Press, 2010), les aportacions que s’hi havien fet eren esparses i, en general, massa lligades a les polítiques identitàries, d’una ingènua positivitat.

Vilaseca, però, no volia ser només un acadèmic. Aquest intel·lectual portava dins el verí de la creació literària, que va vehicular, bàsicament, a través dels seus diaris novel·lats. L’any 2017 L’Altra Editorial els va recollir en un volum de més de 750 pàgines sota el títol Els homes i els dies. Es tracta, i no exagero, d’una obra capital de les lletres catalanes contemporànies per la seva categoria intel·lectual i humana, i per la seva escriptura polida i honesta, que ens porta sense complexos per un viatge al moll de l’os de l’ésser i que tanmateix brolla, fresca i amable com si fos un gorg de muntanya. Una obra atemporal, a l’altura dels dietaris d’André Gide o els del seu admirat Joe Orton.

Vaig contactar amb David Vilaseca l’any 2009, quan va guanyar el premi Andròmina de narrativa per L’aprenentatge de la soledat, el primer dels diaris recollits a Els homes i els dies. El llibre es va publicar de manera individual a l’editorial valenciana Tres i Quatre, i em va fascinar des de les primeres pàgines. Tot i que vam intercanviar diversos correus electrònics en els darrers mesos de la seva vida, en els quals vam parlar de projectes d’escriptura, una mica de teatre, i de teoria queer i filosofia, mai vam arribar a trobar-nos en persona. En el seu darrer correu, em parlava dels projectes que havien de venir: “Acabo d’acabar un llibre sobre literatura queer i filosofia contemporània [Queer events], i tinc un altre projecte acadèmic acabat de començar. Per la banda autobiogràfico-literària (bufa!) també continuo escrivint, tot i que aquest segon aprenentatge encara no sé cap on m’acabarà portant”, va escriure.

Vilaseca, per força, ignorava que aquest segon “aprenentatge” li portaria el reconeixement a què aspirava (els seus diaris en van plens, de comentaris sobre l’ofici i les inseguretats d’escriure). Ara fa deu anys que no hi és, però la seva obra continua ben viva. I el millor homenatge que li podem fer, al David, és llegir-lo com el que és: un autor indispensable de la literatura catalana.