Els amants de la literatura vivim per a les sorpreses. No hi ha res que apreciem més que una recomanació que fa diana o un descobriment enlluernador. Tots recordem el mal de panxa de la primera vegada, el vertigen d’un bon clàssic o l’impacte d’un autor desconegut amb la tranquil·litat de saber que podràs racionar-te la descoberta perquè tindràs més llibres seus per devorar. En llegir David Vilaseca, l’últim rescat de L’Altra Editorial, encara tindrem més sensació de frisança. Ens explotarà el cap -els anglosaxons en diuen mind-blowing experience - amb aquesta nova veu sorgida del no res, i a la vegada ens estirarem els cabells quan s’acosti el final dels dos dietaris que conformen aquesta narrativa completa. Perquè, a banda d’això, el David no va deixar res més.
Els homes i els dies és un dietari total, l’obra d’una vida. Un monument de 700 pàgines dedicades al jo, la sexualitat i les pors d’un acadèmic gai especialista en els queer studies i catedràtic al Royal Holloway College de Londres. A l’inici, el Big Bang: el David descobreix que el Josh, la parella amb qui conviu des de fa anys, li fa el salt. Però no li ha estat infidel una vegada; ho fa sistemàticament, de forma malaltissa: no pot parar. A partir d’aquí tot el llibre es pot llegir com el Bildungsroman d’algú que lluita per guarir-se d’aquesta ferida primigènia, com una davallada als inferns, l’aprenentatge de la soledat.
Primer viurem els intents desesperats per salvar una relació que s’enfonsa, torpedinada pels atacs de gelosia, fins que el David “canibalitza” la conducta del Josh i es dirigeix als lavabos públics de Tottenham Court Road. “El pols em tremolava i he sentit al pit una descàrrega d’adrenalina seguida d’una gran buidor a l’estómac -l’indici que alguna cosa crucial estava a punt de passar a la meva vida”. Després d’aquella primera sessió de sexe anònim, el personatge s’atiparà de fer cruising als vàters de Turnpike Lane, als banys de York Hall, a les “cansaladeries gegants” que són els pubs gais o a les saunes i cambres fosques de Barcelona. I entre aquesta desfilada inacabable de titoles, “dormo amb gent per deixar de ser jo durant una estona”, l’acompanyarem en la lectura de l’obra de Freud, Butler o Lacan, i assistirem atònits a una recerca emocional que el portarà a aplicar-se a si mateix totes i cadascuna de les teories que llegeixi. Així, s’autointerpretarà en clau de la paranoia d’autopunició o sota l’encantament freudià, posant sota la lupa la seva pròpia família i en especial la mare, protagonista de mil sessions de psicoanàlisi plenes de retrets i traumes.
Per contra, a la segona part dels diaris (2008-2009), inèdita fins ara, emergeix un narrador més adult i desencantat, molt tocat per les “poques i tèbies crítiques” que va rebre la publicació del seu primer dietari a Catalunya. Les evocacions a la infantesa perduda augmenten, i les entrades guanyen volum i lirisme des que abandona les llibretes i pot esplaiar-se directament a l’ordinador. És, al meu entendre, la millor part d’aquest volum immens on hi cap tot, des del cinema de Rohmer o Almodóvar fins a la crítica d’art, la música o la lectura dels clàssics catalans. Vilaseca és implacable amb patums com Gaziel, Sales, Sagarra o Pla.
D’una exigència insòlita al panorama nostrat, la insatisfacció permanent d’aquesta arqueologia personal acosta Els homes i els dies a l’altre gran dietari reeditat aquest 2017, En aquesta part del món, de Guillem Simó, un altre inoblidable perifèric, en tots els sentits de la paraula. Recuperant el llegat de David Vilaseca, L’Altra afegeix un nou trumfo al seu catàleg: en només tres anys de vida han recuperat Carson McCullers i James Salter, ens han regalat cinc llibres de Knausgård i ens han descobert Alicia Kopf, Lucia Berlin i Vivian Gornick: deunidó.
