Entrevista
Barcelona

Bernardo Atxaga: "Tinc la convicció que en literatura el temps no existeix"

El Premio Nacional de las Letras 2019 presenta la seva última novel·la, 'Casas y tumbas'

Bernardo Atxaga a Barcelona / MANOLO GARCIA Zoom

"Intentaré dir-te coses de veritat i que no hagi explicat en entrevistes anteriors", es proposa Bernardo Atxaga a mig matí en un dels sofàs de l'Hotel Hesperia de Barcelona. Traduït a trenta-dues llengües, l'escriptor basc presenta, pocs mesos després de rebre el Premio Nacional de las Letras –dotat amb 40.000 euros– una de les seves novel·les més ambicioses, Casas y tumbas (Alfaguara), que arrenca a la dècada dels 70 al poble d'Ugarte, amb l'Elías, un adolescent que ha deixat de parlar després de l'estada en un internat. A partir d'aquesta primera història iniciàtica, el llibre va canviant d'escenaris i de personatges per mostrar una societat que es transforma. Ho fa amb l'habitual singularitat i amb una aparent senzillesa, rere la qual bateguen alguns dels grans temes de la literatura: la radicalitat de l'amor, la importància de l'amistat o el dolor per la malaltia greu d'una filla. 

El professor Pascal, un dels protagonistes de Casas y tumbas, quan li pregunten què és per a ell la felicitat, respon: "És feliç aquell que, com Ulisses, ha fet un llarg viatge". 

La vida és un viatge. I no hi ha ningú que tingui més dret a afirmar-ho que algú que rondi els 70 anys, com és el meu cas. Ara recordo els paisatges que he anat travessant, i com més hi penso amb més precisió els veig.

Aquesta novel·la ha sigut un viatge llarg. La separen sis anys de Días de Nevada.

La primera gran dificultat d'aquest llibre era l'extrema densitat del material que hi ha. El ballarí sempre està encadenat, però cal que les cadenes no es vegin, així que espero haver aconseguit –després de patir molt– que la diversitat de paisatges mentals, polítics i personals acompanyin el lector sense cansar-lo.  

Al contrari: ens quedem amb ganes de més històries.

L'acció arrenca el 1970 i arriba fins al 2017: són gairebé cinc dècades de vida. Si pensem en la cinta que representa tot aquest temps, és impossible explicar-la sencera: cal retallar-la. Sempre que pensem en el nostre passat en recuperem trossos. Si, a més, ens fixem en el passat dels altres, aquests fragments són encara més clars: hi ha algú amb qui potser només has coincidit en l'adolescència fins que, al cap de molts anys, t'hi retrobes. 

La cinta de Casas y tumbas mostra sis retalls.

En un primer moment en tenia nou, però en vaig treure tres. Un d'ells, per exemple, es diria –si es traduís– La mort d'Andoni il·luminat per l'LSD, que parla de la desaparició prematura d'un jove a conseqüència d'un viatge d'àcid lisèrgic. Vaig eliminar-lo perquè afegia ombra i tristesa a la novel·la. Penso que, a partir d'un determinat moment, els escriptors tenim l'obligació de ser lluminosos. Sempre hi ha espai per a la protesta i la queixa, però a Casas y tumbas, fins i tot en els episodis més foscos, hi ha gags.

A l'alfabet final de la novel·la –que comença amb la paraula amistat i arriba fins a la lletra zeta– hi llegim, a l'entrada de tomba, que "la vida enfonsa l'amor" i que, en canvi, "la mort l'atreu, l'enforteix i fins i tot el ressuscita".

Una de les coses més tristes que poden passar és la destrucció de l'afecte, com passa en un dels capítols, ambientat en un hospital i que explica la malaltia de la Garazi, filla del Martín i l'Ana. La visió crua i descreguda cada vegada m'interessa menys. Em recorda l'efectisme del Romanticisme, però en comptes d'idealitzar les passions, la cruesa les mostra al revés, com un excés de brutícia. 

Algunes de les històries i personatges d'aquesta novel·la parteixen de vivències pròpies o de coneguts seus. 

Hi ha una sèrie de fets que tinc gravats a la memòria i que tornen a mi una vegada i una altra. La garsa que vam trobar amb uns companys del servei militar, a la qual volíem ensenyar a dir "Franco cabrón". La tortura policial del meu germà i d'un amic meu, que va arribar a morir. L'assassinat de l'enginyer químic Ryan. El patiment de tenir una filla ingressada a l'hospital.

Així i tot, els transforma en ficció en un moment en què la confessionalitat i la primera persona es valoren molt, en la literatura contemporània. Per què?

La tercera persona té una objectivitat que m'interessa molt. Quan parlem del que només és personal, el lector pot sentir-s'hi involucrat, però és més difícil. M'agrada partir de les experiències més íntimes i anar cap a l'objectivació. Si hagués explicat el meu viatge en autocar a Lourdes hauria acabat de seguida. A Casas y tumbas, en canvi, hi envio dos adolescents i la història l'explica un narrador extern que ha de fer creure als lectors que viatgen allà amb ells. Aquest mètode converteix la narració en un mirall on els lectors es poden veure reflectits. 

Les primeres 100 pàgines del llibre transcorren el 1972. Resseguint la seva trajectòria veiem que va ser l'any en què va publicar els seus primers textos. No crec que sigui una picada d'ullet casual.

Encara que els lectors no n'hagin d'estar necessàriament assabentats, tot el que trobem a Casas y tumbas té un substrat real. El 1972, mentre feia el servei militar, escrivia la que seria la meva primera novel·la, Ziutateaz [De la ciutat, 1976], que mai no he publicat en castellà. Era un llibre de fantasmagories i expressionista, molt influït pel teatre de la crueltat, que jo seguia amb devoció en aquells moments. Eren temps difícils, en què jo tenia problemes de tipus polític, i també la meva família. Ja hi apareix, encara que transfigurada, la qüestió de la tortura.

Em va fer gràcia llegir que un dels protagonistes, l'Elías, porta el nom d'un profeta bíblic però que, en canvi, passa per una època de mudesa.

Encara que conegui la història del profeta Elies, en el cas del llibre era més una referència real. És algú que encara em podria trobar pel carrer i per qui vaig sentir una gran amistat. I a l'Eliseo també me'l podria trobar. En el cas de l'Eliseo sí que pensava en Odisseu o Ulisses, protagonista de l'Odissea. D'aquí anem fins als senglars que apareixen en el llibre: el senglar és l'animal que fereix Ulisses –gràcies a la cicatriu el podran reconèixer quan torni a Ítaca. 

La presència de la tradició literària sempre hi és, en els seus llibres, encara que de vegades calgui furgar una mica.

Sempre començo a treballar a partir del subconscient. Deixo que em vagi dient coses, fins que, un cop vaig donant forma al material, intento trobar alguna història clàssica que hi pugui ressonar. Tinc la convicció que en literatura el temps no existeix. El poema de Guilgameix [escrit fa més de 4.000 anys] és tan actual com el llibre que va sortir ahir. Els cecs, per exemple, sempre m'han impressionat molt: si escric sobre ells intento que tinguin un punt de clarividència, com Tirèsias. En el cas dels bessons em remeten a Càstor i Pòl·lux, i d'allà passo a la idea del doble, que ha tingut tanta fortuna en literatura. És una de les idees més realistes que hi ha, encara que l'hagin tractat autors com R.L. Stevenson des del vessant fantàstic a L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde. El doble té alguna cosa inquietant perquè trenca la idea que una única consciència et marca el camí: en aquest cas n'hi ha dues, i el teu doble és algú proper però a la vegada diferent.  

Durant la promoció de Casas y tumbas ha dit que no escriurà més novel·les. També ha avançat que el seu proper llibre es dirà La mirada del cavall. Si pensem en el cavall de Torí que va embogir Nietzsche, hem de pensar que serà una aventura abismal.

M'inquieta molt la mirada dels animals, i la dels cavalls especialment. La mirada del cavall no és frontal, com la nostra, sinó molt més panoràmica. Tinc ganes d'escriure des d'aquesta totalitat, que és una cosa que no m'he atrevit a fer fins ara. No sé si serà un llibre abismal, però m'obligarà a mirar cap endins i a treure coses noves del meu interior. Si penso en la meva primera ruptura sentimental, ara soc capaç de veure-ho tot: l'escena, el patiment i les derivacions tràgiques que va tenir. 

Aquesta retirada literària, per tant, és parcial. Vostè continuarà escrivint narrativa.

Tinc una gran confiança en la narrativitat, em sembla la millor manera de pensar i d'abordar els problemes. Continuaré narrant, però no sé quina forma prendrà el que faci. ¿Serà reflexiva? ¿Humorística? M'agradaria que fos com un flux que va brollant.

A la novel·la sembla que l'amistat prevalgui per sobre de l'amor.

L'arrel de la paraula amistat implica afecte i proximitat. L'aproximació més franca en un sentit diàfan i imprevisible és el primer amor. És una atracció gairebé entre dos imants, com passa entre el Mateo i l'Elías. No té res a veure amb l'amor tardoral, ple de càrregues.