Llegim 13/06/2015

Trucades des del moll de l’os

Marc Caellas
3 min
Trucades  des del moll de l’os

Gabriela Wiener és una autora que sempre supera les expectatives que com a lector tinc davant d’un text. Em desfà els prejudicis acumulats durant anys de lectures amb unes poques ratlles. Si penso que llegiré una crònica sobre un grup que es reuneix per fer teràpies d’autoajuda en un entorn idíl·lic, em trobo enmig d’una narració sobre la seva salut que va molt més enllà de la literatura confessional. Si penso que em vol explicar la part del cos que li fa mal, em trobo replantejant-me com estic alimentant el meu. Si volgués inventar una etiqueta en diria “literatura cutània”, escrits que et posen la pell de gallina sense necessitat de forçar les situacions, sense giravoltes argumentals inversemblants, simplement deixant fluir una veu interior esbojarradament lúcida. És difícil escriure com es viu. Per a Wiener, en canvi, sembla fàcil. Al revés d’aquests que són molt radicals políticament però que s’escandalitzen per maneres de viure poc convencionals, Gabriela Wiener explica que estima i viu amb un marit i una amant amb la tranquil·litat de qui sap que el més important d’aquest fet no és el morbo inherent - poliamor, en diuen?- sinó el que implica emocionalment. La pell, novament. Si parlem del fet que hem de canviar la societat, que els vells models ja no funcionen, potser és una bona idea començar per canviar com vivim a casa nostra. Rebutjar un sou fix que comporta insatisfaccions, ignorar les pressions socials dels que tenen por a sentir passió per més d’una persona alhora, plantejar-se la vida, i l’escriptura, més enllà de les recompenses materials, és possible, si un en té ganes de veritat. L’autora peruana ens ho recorda en textos que parlen de les dificultats, contradiccions i inconvenients d’apostar per una existència nòmada, intensa i radical.

La resposta d’un nen entremaliat

Se’m fa difícil definir el seu estil. Semblaria que el canvia segons el tema. És com si a dins seu hi visqués una editora que va indicant-li petits detalls que milloren uns textos ja de per si potentíssims. Hi ha textos llargs, d’altres són articles de premsa reciclats i fins i tot construeix una crònica de comiat en format còmic. El seu sentit de l’humor és tan inesperat com la resposta d’un nen entremaliat. A mi em vénen ganes de magrejar els seus llibres, com si fossin magnètiques les paraules que fa servir per parlar, per exemple, de la seva adolescència a Lima. L’experiència de llegir Wiener és sempre excitant, et deixa en un estat d’excitació neuronal difícil de gestionar segons on estiguis llegint-la.

Gabriela Wiener acostuma a dir que li passen coses a la gent que vol que li passin coses. Ella és una d’aquestes persones. I d’aquestes “coses” que li passen ella en surt transformada, i aquest procés queda reflectit en els seus textos. Malgrat parlar sobre ella mateixa i sobre la gent que té a prop, no es considera una exhibicionista. No té la necessitat d’amagar-se sota noms inventats. Fuig de l’artifici per buscar una veritat encara no desvelada. La relació amb la seva filla n’és un bon exemple. Com aquells pares que busquen una educació diferent de la que ofereix l’escola tradicional, ella aposta perquè la seva filla sigui educada en la veritat, en la seva veritat, la que construeix en llibres com aquest Llamada perdida, editat per Malpaso.

Fins fa poc costava de trobar bona literatura de no-ficció publicada a Espanya. Els editors s’excusaven dient que no hi havia lectors per a aquest tipus de llibres. Alguna cosa ha canviat. Han aparegut noves revistes que aposten per cròniques llargues que exigeixen una lectura pausada, els suplements culturals fan especials sobre el tema i algunes joves editorials aposten per línies de no ficció, i tenen èxit. Bon senyal.

stats