En un dels breus i directes capítols de La sala d’estar és un camp de futbol (Ara Llibres, 2015), Josep Maria Fonalleras visita Josep Pla acompanyat del seu pare. “Ja havia guanyat algun curs de redacció de la Coca-Cola, i el pare li va dir que jo em volia dedicar a escriure”, explica l’autor. Pla li va recomanar que mirés de guanyar-se la vida amb una altra cosa. En cas d’escriure, es moriria de gana. “No devia comptar amb l’efervescència de l’articulisme de finals del segle XX -diu, amb un punt d’ironia-. En certa manera jo he viscut d’escriure, però articles, no pas novel·les ni llibres de contes”.
La sala d’estar és un camp de futbol arriba dos anys després de Climent (Amsterdam), i és un llibre únic en la trajectòria de Fonalleras: no havia publicat mai un volum en què la seva memòria personal i familiar fos central. “Tenia ganes de no fer una biografia on hi hagués moltes dates -afirma-. No volia ser convencional. La intenció era tractar el material des d’una perspectiva que em permetés sentir-m’hi còmode literàriament. Volia que les històries que hi surten fossin mínimes i imperceptibles, acotades per la mort, que apareix tant al primer com a l’últim capítol. Enmig hi queda aquest recinte reduït, viu i intemporal”. És per aquest motiu que Fonalleras ha escollit el present com a temps verbal que permet eternitzar el pis on vivia amb els pares i els germans -era amb ells que feien partits de futbol a la sala d’estar-, les visites a casa els avis o la fascinació pel televisor de colors del tio Tomàs, l’escolarització als Maristes, els rituals religiosos que pautaven els anys i les excursions amb el 600 fins a Fonolleras, que feia creure al menut que la família tenia un poble i tot. “Tot el que passava havia de ser vist amb ulls actuals -resumeix-. Per això al llibre barrejo anècdotes, històries i circumstàncies de diverses edats, sense ordre cronològic, posem que dels tres als tretze anys. La lectura que en faig potser és una mica distanciada, amb vocació d’entomòleg, però alhora observo amb precisió com es mouen els microorganismes que hi són presents”.
El catolicisme dels cromos
De petit, la hipocondria de Fonalleras va començar a donar els seus fruits. Estava obsessionat amb el fet que un dia patiria un tall de digestió com si una serra el “partís per la meitat”. Li agradava jugar amb els Juegos Reunidos i els Madelmans, icones de la generació que ara ronda la cinquantena. “Jo volia fer un retrat íntim, però sense voler acabes parlant d’uns referents que són de tota una generació”, reconeix. Al llibre hi plana també el catolicisme familiar. “El món catòlic s’entén com una construcció cultural -explica-. Hi ha un substrat que arrenca en la civilització romana, passa pel sedàs del catolicisme i arriba fins a nosaltres. De petit sabia coses de la història sagrada perquè surava en l’entorn: també te la trobaves en les col·leccions de cromos”. En un passatge d’aquestes memòries poc convencionals, Fonalleras afirma que Itàlia -i en concret Roma- és la seva pàtria: “Ho dic perquè hi ha una absoluta presència del catolicisme però al mateix temps del paganisme, que es pot veure a través de les exhibicions formals del barroc”.
