Matí de Sant Esteve

Cinc articulistes de l’ARA amb una sòlida trajectòria literària ens fan un conte de Nadal per compartir amb els lectors. Són Sílvia Soler, Xavier Bosch, Jordi Nopca, Sebastià Alzamora i Empar Moliner. Amb ells, per un dia hi posem més imaginació que fets. I a través seu aprofitem per desitjar bones festes i bona lectura a tots els que ens acompanyeu en l’aventura diària d’explicar el món

Matí de Sant Esteve / FOTO ORIGINAL: RUI ALMEIDA / GETTY Zoom

El pare tenia prop de vuitanta anys, el fill s’acostava als cinquanta. El gos que els acompanyava era tan alt com ells si s’aixecava damunt les potes del darrere, però no era tan vell. Cada dia a trenc d’alba sortien a caminar. Travessaven la ronda que circumval·lava el poble, deixaven enrere el nucli urbà, enfilaven per la costa del cementiri i finalment agafaven el caminal sense asfaltar, que també feia un pendent suau. Caminaven entre camps de pastura i conreu, garrovers, figueres, tapareres i fenollars fins que arribaven a la bifurcació, passades les cases de Migjorn, i aleshores desfeien el mateix camí de tornada. Tot plegat els duia poc més d’una hora, era un exercici que el pare feia per gust i el fill per prescripció mèdica.

Les cases de Migjorn pertanyien a una família del poble de la qual feia anys que no es tenien notícies. Estaven clausurades, amb les finestres i el portal condemnats; els coloms hi feien niu i hi entraven i en sortien pels forats de les teules que faltaven i per un esbaldrec que s’havia fet en una paret lateral.

-Mira -va fer el fill, interrompent el que explicava son pare sobre un que havia conegut de jove.

Al revolt que feia el camí al davant de les cases, sota un talús, hi havia un cotxe: un land rover vetust i polsegós, aturat vora un ullastre com si l’haguessin fet entrar de cul i l’haguessin deixat allà mateix, de qualsevol manera. No es veia ningú al voltant, ni tampoc a dins del vehicle.

-Té els vidres trencats -va murmurar el pare.

Era cert: almenys el de la finestra del copilot i el parabrisa estaven cruixits com si els haguessin colpejat amb una pedra.

-Ahir al matí no hi era -va recordar el fill-. El deuen haver deixat aquí durant el dia. O aquesta nit.

Van decidir que no era tan estrany trobar vehicles abandonats al camp i van passar de llarg. Van arribar a la bifurcació, com cada dia, i com cada dia el gos es va barallar amb els dos gossos d’un xalet del qual semblaven els únics habitants. En aquell moment van aparèixer, des d’un camí que trencava amb el de Migjorn, una dona i un home que devien venir d’algun altre xalet dels voltants. La zona no s’havia arribat a urbanitzar, però estava esquitxada de petites construccions il·legals. La parella va passar sense dir res.

-Cada dia hi ha més maleducats -va protestar el fill. El pare va encongir les espatlles.

Van començar el camí de tornada, i tal vegada haurien d’haver observat l’absència d’ocells. Sí que hi havia en canvi una quantitat insòlita de mosques, que borinejaven amunt i avall com si anunciessin un canvi de temps. No hi van parar esment.

Al revolt davant les cases, el land rover continuava allà mateix.

-Un moment -va dir el fill, deixant una altra vegada el pare amb la paraula a la boca.

De dalt del camí, el pare i el gos van veure com el fill baixava el talús i rodejava el cotxe per la banda del conductor.

-Hi ha algú a dins -va anunciar, amb la veu apagada.

-Viu? -li va sortir de demanar al pare.

-No ho sé.

El pare tenia prop de 80 anys i el fill s'acostava als 50. Cada dia sortien a caminar

A través de la finestra trencada del conductor, s’entreveia una figura humana estirada al seient del darrere i coberta per una manta. La finestra posterior estava tapada per una tovallola bruta que duia estampat el nom d’un hotel. El fill va aixecar el braç i es va disposar a picar el cotxe, per comprovar si rebia resposta de la persona que jeia a l’interior.

El pare s’havia posat una mà damunt els ulls per protegir-se’ls de la claror del sol i el gos s’espolsava mosques amb la cua. Només en aquell moment se li va acudir al pare que el que estava a punt de fer el seu fill podia ser perillós.

-Escolta -va dir, i el fill es va girar amb el braç aixecat i la mirada ansiosa, com si ell també hagués acabat de tenir el mateix pensament.

Aleshores la figura del seient del darrere es va incorporar i el fill, a través del vidre, va veure que es tractava d’un home jove, amb el cabell curt i els ulls molt oberts. La manta se li havia arregussat davant del pit i, amb una expressió d’alarma al rostre, es va posar a cridar en un idioma que el fill podia entendre que no passava res, que tot estava ok i que a dins del cotxe només hi eren ell i la seva nòvia. El fill va sentir que alguna cosa li baixava per la gola fins a l’estómac i s’hi va fixar bé, però no va veure cap dona dins el land rover. No hi va veure ningú més que aquell jove que insistia a cridar, exasperat, que tot estava ok. El pare volia indicar alguna cosa al fill, però la veu no li sortia. Només el gos va lladrar tres vegades abans no quedés tot en silenci.