En una conferència pronunciada a Harvard a finals dels anys seixanta i inclosa al volum Arte Poética amb el títol La música de las palabras y la traducción, Jorge Luis Borges reflexiona sobre una qüestió que continua vigent: per què les traduccions literals de poesia gaudeixen de més prestigi que les versions lliures. Dit d’una manera més precisa, es pregunta per què l’exigència de fidelitat a l’original s’ha acabat imposant a l’exigència de bellesa, i observa amb una certa nostàlgia que no sempre ha estat així. A l’Edat Mitjana, per exemple, la traducció poètica era concebuda com una recreació, “ como la labor de un poeta que, habiendo leído una obra, la desarrollaba luego a su ser, según sus fuerzas y las posibilidades hasta entonces conocidas de su lengua ”. Borges suposa (i insisteix que es tracta només d’una suposició) que la idolatria de la fidelitat té l’origen en les primeres traduccions de la Bíblia. La introducció de qualsevol element atzarós en la transposició d’un llibre escrit per l’Esperit Sant es considerava una blasfèmia, i aquesta actitud es va generalitzar. El gran escriptor argentí ho respecta, i admet que les traduccions literals poden contenir troballes refrescants per a la llengua de destí. Tot i així, confia que en un futur la traducció d’un poema tornarà a ser un acte de creació, amb totes les llicències que això implica, i no de servitud dogmàtica: “ Llegará un día en el que a los hombres les importen poco los accidentes y las circunstancias de la belleza; les importará la belleza misma ”.

Tot indica que Guillem Nadal (1911-1976), diplomàtic, poeta i traductor mallorquí, no compartia la visió borgesiana de la traducció poètica. Al pròleg d’ Antologia lírica alemanya -un recull de traduccions que Nadal va enllestir el 1957 i que no s’havia publicat fins ara-, Roberto Mosquera cita una entrevista publicada al Diario de Mallorca en què Nadal deia: “Sacrifico a veces la forma en aras a la fidelidad al texto, al hallazgo alborozador de esas correspondencias eternas que todos los idiomas tienen unos con otros ”. També, al preàmbul de la seva antologia de Gottfried Benn ( Poemes, Edicions 62, 1975), que és la traducció més reeixida de Nadal -i l’única mostra substancial que tenim d’aquest poeta immens, admirat per Eliot i Ferrater-, el traductor deia que havia procurat transmetre únicament el sentit de les paraules de Benn, però que havia renunciat a “reproduir en català la magistral cadència i rima de l’original”. Quan es tracta de versos, la convicció de la primacia del contingut i el prejudici de la impossibilitat, o de la poca rellevància, de crear una forma i una música equivalents en una altra llengua estan tan arrelats en el lector modern que la decisió del traductor mallorquí ens sembla normal. Ara bé: si un pianista ens digués que, interpretant una balada de Chopin, es limita a encertar-ne les notes, que ja és prou difícil (i ho és de debò!), i prescindeix de mantenir el ritme i el to de la peça, quedaríem desconcertats. A l’ Antologia lírica alemanya, que consta de cinquanta-vuit poemes de dinou poetes nascuts entre 1875 i 1926, entre els quals hi ha Rilke, Trakl, Bachmann i, un cop més, Benn, hi ha molts poemes que susciten aquella mena de desconcert i tristesa que podem sentir davant una estàtua mutilada: se n’ha conservat un peu, o una mà, o una part del tors, però la resta s’ha perdut durant el trasllat. Al capdavall, sacrificar la forma a favor del sentit és tan arriscat com matar el cos per salvar l’ànima.